Anàlisi
No havia de ser el Barça qui sentenciés el Pep
PETER POWELL
Dimecres, 2 de novembre del 2016
EL PERIODICO
Vaig llegir ahir al meu amic Rafa Morales, un futboler de pedra picada reconvertit en savi comentarista de castells, que els Castellers de Vilafranca es van entrenar de valent les últimes setmanes per mirar de construir el quatre de deu amb folre i manilles i posar la guinda, en la diada de Tots Sants, a una de les temporades més espectaculars de la història moderna dels castells.
Però els Verds no van poder, no, igualar o superar els nois de moda dels castells humans, admirats a tot el món, com són la Colla Vella dels Xiquets de Valls que, el 23 d'octubre, es van col·locar amb la seva actuació a la Champions de l'especialitat. I ¡compte! perquè els Minyons de Terrassa estan empenyent i volen convertir-se, també ells, en un altre dream team, amb els seus magnífics edificis d'humans.
Un té la sensació que els Verds o els Minyons enxamparan abans els prodigiosos, imaginatius, creatius i fantàstics Xiquets, que no pas Pep Guardiola podrà construir una rèplica semblant a la que va dissenyar al Barça i que gràcies a Messi, desaparegut ahir com molts altres dels seus companys, segueix disfrutant encara ara la gent blaugrana.
Si era veritat, ¡que vés a saber, tal com les gasta la premsa popular anglesa!, que Guardiola es jugava ahir a la nit bona part del seu milionari crèdit en aquest partit, és evident que no havia de ser el Barça, el seu Barça, el Barça que ell va refundar per convertir-lo en admirable i històric, qui li posaria la soga al coll. Ho sento, però fins al minut 38, quan Sergi Roberto, que va viure la seva nit desesperada, li va regalar al City l'empat, un tenia la sensació que el Barça sí que tenia ganes.
EL PERIODICO
Vaig llegir ahir al meu amic Rafa Morales, un futboler de pedra picada reconvertit en savi comentarista de castells, que els Castellers de Vilafranca es van entrenar de valent les últimes setmanes per mirar de construir el quatre de deu amb folre i manilles i posar la guinda, en la diada de Tots Sants, a una de les temporades més espectaculars de la història moderna dels castells.
Però els Verds no van poder, no, igualar o superar els nois de moda dels castells humans, admirats a tot el món, com són la Colla Vella dels Xiquets de Valls que, el 23 d'octubre, es van col·locar amb la seva actuació a la Champions de l'especialitat. I ¡compte! perquè els Minyons de Terrassa estan empenyent i volen convertir-se, també ells, en un altre dream team, amb els seus magnífics edificis d'humans.
Un té la sensació que els Verds o els Minyons enxamparan abans els prodigiosos, imaginatius, creatius i fantàstics Xiquets, que no pas Pep Guardiola podrà construir una rèplica semblant a la que va dissenyar al Barça i que gràcies a Messi, desaparegut ahir com molts altres dels seus companys, segueix disfrutant encara ara la gent blaugrana.
Més ganes i més fam
Vull dir que el City del Pep guanyarà, però difícilment ho farà com ho va fer/fa el Barça. I ahir a la nit va quedar demostrat, a l'emportar-se un partit més per errors aliens que per futbol, per coratge, per desesperació (de la classificació) i, sobretot, perquè va voler més que el Barça.Si era veritat, ¡que vés a saber, tal com les gasta la premsa popular anglesa!, que Guardiola es jugava ahir a la nit bona part del seu milionari crèdit en aquest partit, és evident que no havia de ser el Barça, el seu Barça, el Barça que ell va refundar per convertir-lo en admirable i històric, qui li posaria la soga al coll. Ho sento, però fins al minut 38, quan Sergi Roberto, que va viure la seva nit desesperada, li va regalar al City l'empat, un tenia la sensació que el Barça sí que tenia ganes.
Després es van deixar anar (fins i tota la banqueta, em temo), van sumar errors incomprensibles (uns quants de Sergi Roberto, bastants de Busquets -que penso, no ho sé, que està en el camí de tornar-, també Arda, també Neymar i, sobretot, Ter Stegen en la falta de De Bruyne que es va empassar pel seu pal) i van decidir perdre el primer partit de la fase prèvia en anys, sí, en anys.
El van deixar pensant, com va sent norma de la casa (Luis Enrique ha repetit mil vegades que els vol tots sencers, sans i forts pel maig i el juny), que ja hi haurà una nova oportunitat, a quarts o a semis, de maltractar, de nou, el City, que ahir a la nit no va deixar de mostrar-se com un equip voluntariós, amb ímpetu i ganes, però equip vencible, molt vencible.
Si un partit es podia perdre, era aquest. Si un favor (perdó, perdó, no penso malament, no, ni parlar-ne) es podia fer, era aquest i a aquest gran senyor. El problema és que de partits com aquest ja se n'han jugat uns quants aquest any. No, no, ja no són infal·libles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada