El City arrenca un triomf a Burnley i segueix aferrat al capdavant
OLI SCARFF
POL GUSTEMS / MANCHESTER
Diumenge, 27 de novembre del 2016
EL PERIODICO
Anant cap a l'aparcament de Turf Moor, sortint de l'estadi del Burnley, una aficionada local repetia al seu marit un lament compartit: «Han sigut dos gols de sort. I res més. Two scrappy goals». Uns minuts abans, a la sala de premsa, a Pep Guardiola li havien preguntat amb sorna sobre l'escassa brillantor dels gols que els havien donat la victòria. «Beautiful. Beautiful goals», va respondre el tècnic català amb un somriure. El Man-chester City va tornar a guanyar en un terreny de joc que reuneix les característiques més tradicionals del futbol anglès. Després de Stoke, West Brom i Crystal Palace, van arribar tres punts més a Burnley, feu d'un equip que practica el futbol més rudimentari de la categoria.
Les particularitats de Burnley, un lloc inhòspit però amb algun paisatge muntanyós, són una devoció extrema pel seu entrenador, Sean Dyche, i una curiosa addicció a un licor francès. Enlloc més del món es consumeixen més litres de Bénédictine. Es produeix a Fécamp (Alta Normandia) i viatja fins a Burnley, on fins i tot se'n venen ampolles al petit i angoixant estadi on els locals obliguen, sempre, a una determinada mena de partit: «La seva forma de jugar l'executen molt bé. No s'adapta a la nostra i per això ens costa molt. Però hem anat a aquesta classe de camps i n'hem tret els punts. On hem fallat ha sigut a casa», va analitzar un Guardiola satisfet.
DOS D'AGÜERO
Dos gols d'oportunista del Kun Agüero van decidir un enfrontament que va començar tortuós, amb un bon cop de Marney al quart d'hora (1-0). Yaya Touré va tornar a ser titular i va disputar la totalitat del partit. L'ivorià va demostrar haver après la lliçó: «Estic molt content de tornar a jugar. I vull seguir jugant. El míster és molt, molt professional. Sempre els que més treballen tenen més oportunitats de jugar». No hi ha senyal de rancor a la cara de Touré: «El Pep m'ha cuidat molt bé i jo he treballat molt bé», va sentenciar.
Una escena a destacar va ser després del xiulet final. Guardiola va organitzar els seus futbolistes, alguns ja camí del túnel de vestidors, perquè s'acostessin a la zona de seguidors citizens i els agraïssin el suport. El tècnic del City els vol més a prop dels seus fans.
EL CHELSEA, LÍDER
En la lluita pel liderat, l'ara ja exfutbolista Steven Ger-rard va estar present a la llotja d'Anfield, des d'on va presenciar una nova victòria de l'electritzant Liverpool de Jürgen Klopp. Un triomf contra el Sunderland (2-0) que els va costar la baixa de l'estrella brasilera Philippe Coutinho, que es va lesionar al turmell i va haver de ser substituït abans del descans. En les pròximes hores es coneixerà l'abast exacte de la seva lesió.
Entre bufandes i gorres hivernals ja imprescindibles als estadis anglesos, Stamford Bridge va acomiadar la jornada de dissabte amb un duel d'intensitat entre el Chelsea i el Tottenham. Els de Mauricio Pochettino van patir la primera derrota de la temporada a la Premier (2-1). Pedro Rodríguez, renascut, va tornar a marcar un gol meravellós i Víctor Moses va culminar la remuntada. La taula la lideren en solitari els maníacs d'Antonio Conte, però a un punt s'acosten el City de Guardiola i l'intrèpid Liverpool.
Sufrida victoria del Manchester City de Pep Guardiola (1-2), que se aferró a la efectividad de Agüero para remontar un encuentro que se le puso cuesta arriba con el tanto inicial del Burnley. Lo mereció el cuadro celeste, aunque de nuevo le costó cuajar un partido notable de principio a fin. Los locales expusieron a su oponente con segundos balones, uno de los exámenes que más preocupan al técnico de Santpedor, obsesionado con encontrar el control completo durante un partido.
El Burnley ha sabido convertir el sufrimiento en virtud y desde esa premisa ha neutralizado la desigualdad con los grandes equipos de la Premier. No tiene un gran repertorio de recursos pero juega con criterio, con frescura, siempre consciente de sus limitaciones. Sorprendió en Old Trafford e hizo lo propio en Turf Moor ante el City, al que entregó el balón pero no el partido. Dominaban los de Pep Guardiola, fieles a un guión que no se desvió de lo previsto.
Era lo que quería Dyche, porque sabía que castigar al City no dependía de la circulación del balón sino de la intensidad en cada disputa. Superiores en el juego aéreo, así llegó el tanto del Burnley, muy proclive a atacar la espalda de la defensa visitante. Se había insinuado previamente, aunque fue el guardameta Robinson el que originó la jugada del 1-0. Colgó en largo, rechazó Fernandinho y desde la frontal Marney empaló un disparo medido al que no pudo llegar Claudio Bravo (15’).
Intentó reconducir el escenario negativo el City, de nuevo por debajo en el marcador. Guardiola dispuso de Touré de enganche, muy participativo junto con Nolito. Sin embargo, al equipo le faltó creatividad. Como ya le sucedió en White Hart Lane ante el Tottenham, el doble pivote con Fernando y Fernandinho no acabó de funcionar. En Londres careció de intensidad, en Burnley de ideas. Precisamente por eso tuvo que intervenir más de la cuenta el futbolista gaditano en la zona ancha, tejiendo pases cortos en la zona ancha para instalarse en campo rival.
Unmute
Advertisement
Current Time 0:00
/
Duration Time 0:30
Loaded: 0%
Progress: 0%
Stream TypeLIVE
Remaining Time -0:30
Playback Rate
1
Chapters
Chapters
Subtitles
subtitles off
Captions
captions settings
captions off
Nolito avisó pero Agüero penalizó. El City había abusado de balones colgados, buscando siempre una diagonal a la que respondía Touré. El marfileño prolongó, combinó y remató, justificando su titularidad por segundo compromiso seguido en la competición doméstica. Incluso llegó a rematar al palo como antesala del empate. El gol no fue plástico, pero encauzó a un City algo desnortado. Tras un córner peinado por Nolito, el balón cayó al segundo palo, donde Agüero empujó a la red aprovechándose de un par de rebotes. Los de Guardiola habían hecho lo más importante, así que el 1-1 les sirvió para volver a dominar los últimos compases del primer tiempo, en el que podrían haberse ido con otro resultado si Bravo y Robinson no hubieran estado acertados.
Quien lo estuvo fue Agüero, cuya aportación es básica en este Manchester City. Desconecta en algunas fases como si la historia no fuera con él, pero aparece cuando más le necesitan. Había salido diferente el conjunto de Pep en el segundo tiempo, apretado por el tiempo. Embotellaron al Burnley, exhausto después del derroche mostrado durante los primeros cuarenta y cinco minutos.
Funcionó la insistencia sobre la frescura y en el 60’ el City encontró la remontada. Ésta llegó en el instante de mayor madurez del equipo en un choque en el que, sin embargo, volvió a imperar la intermitencia. Los ‘citizens’ seguían jugando con el cansancio del Burnley, resignado a alguna ocasión puntual. Una de ellas llegó en el 75’, aunque Kolarov evitó que el remate de Keane tuviera consecuencias fatales para el City. Turf Moor apretó en el tramo final, pero solo un centro lateral en la última ocasión del partido intimidó la portería de Bravo. Ganó el City en un encuentro gris, venido de menos a más pero que necesitó al ‘Kun’ Agüero para remontarlo y seguir al frente de la Premier League.
El recital de Messi en Glasgow se puede contar en positivo o en negativo. Se puede hablar de un partido antológico pero al mismo tiempo tratar de invertir la situación.
Les pongo tres ejemplos de “Jugones” en La Sexta. La primera frase de Pedrerol al arrancar este jueves “¡Ni Neymar, ni Suárez, ni gaitas. Este Barça es Messi. Qué no nos cuenten milongas, sin Messi el Barça es sólo un buen equipo!” Vamos, la famosa Messidependencia. El segundo, el abordaje a Messi en la zona mixta por su renovación mientras hablaba Jordi Alba. Su obvio silencio se tradujo en “Messi evita la respuesta”. Buscando malrollo donde no lo hay. Y el tercero, su editorial. Aquí Pedrerol usó a Messi para meterle caña a Guardiola. “La falsa humildad no cuela, el City se ha gastado 213 millones y Pep pide tiempo” denunciaba Pedrerol que hizo demagogia con error numérico incluido “si se queda una década se habrá gastado 2.300 millones” para acabar sentenciando “Pep ya prepara la gente para el fracaso, en Alemania se fue por la puerta de atrás. ¡Ay, Guardiola, lo bueno que te hizo Messi!” ¿Y por qué hace esto Pedrerol si incluso se declaró culé? Porque tiene un inmenso sentido del espectáculo, porque su público es mayoritariamente del Madrid y porque polarizar las historias entre buenos y malos es un recurso narrativo que no falla. Ya no es cosa de la Central Lechera, son cosas del negocio amigo Sancho.
Seguidores y detractores de twitter, que haberlos haylos. Tranquilizaros. No estoy obsesionada. Para nada. Sólo me ocupa y me preocupa lo que me puede afectar y es de lo que hablo.
Hace unos años, bastantes, Ronaldo el Fenómeno jugaba en el FC Barcelona, perdón, para ser más exactos maravillaba en el Barça. Creo, no creo, estoy convencida de que es el futbolista que más emoción ha transmitido con la camiseta blaugrana en un solo año. En el mes de febrero, Ronaldo me dijo que tenía muchas posibilidades de fichar por el Internazionale de Milano, que eso era lo que querían sus mánagers, Martins y Pitta. Él no quería marcharse, era feliz en Castelldefels, disfrutaba jugando a fútbol junto a Iván de la Peña y Figo. Pero se marchó, claro que se marcho. Y durante esos meses yo avisé de la posibilidad real de que dejase el club. No quería que Ronaldo dejase Barcelona, los mejores es mejor tenerlos cerca, pero era consciente del peligro.
Pep Guardiola repite ‘modus operandis’ cuando tiene que fichar a un crack que cree cambiará el estilo de su equipo. Pasó con Xabi Alonso. El donostiarra se había desgastado en la etapa Mourinho pero seguía siendo un futbolista importante en el Real Madrid. Pero sorprendentemente, rozando la campana fichó por el Bayern Munich de Pep Guardiola.
¿Creen que fue una decisión precipitada? ¿Creen que un jugador de la personalidad de Alonso cambiaría de ciudad y de equipo en 24 horas sin tiempo para pensárselo? ¡Claro que no!. Los íntimos de Xabi Alonso me explican que Pep personalmente llamaba a Alonso cada día. Le explicaba las maravillas del Bayern, cuanto feliz sería en Munich, la fuerza que tendría con su nuevo equipo. Llamaba insistentemente recordándole lo mal que se habían portado algunos con él... era tan insistente que al final convenció al internacional para que formase parte de su proyecto.
Guardiola es tremendamente inteligente, no tan listo como Begiristain pero sí muy inteligente. Se ocupa primero de crear dudas en el crack para que vea, considere, crea que el futuro que le espera a su lado es infinitamente mejor del que vive en esos momentos. Ficha si es necesario a algún confidente del crack para que haga más fácil su día a día, le promete que será el más grande, que su selección agradecerá el cambio, que su familia, al completo, será mucho. muchísimo más feliz. Y les convence. A casi todos. Porque sabe Pep que la táctica importa cuando tienes los jugadores perfectos para aplicarla.
Vamos a estar atentos al mercado, vamos a ver qué pasa con Cesc Fàbregas y como se mueve el City estas semanas. Con tranquilidad.
Twitteros reales y cafres que abrís cuentas para contentar al amo que os paga, seguir las migas de pan que os voy dejando, si podéis, si os dejan, entenderéis muchas cosas
Cansado de responder cuestiones sobre el futuro de Leo Messi, Pep Guardiola abordó el asunto con la firmeza habitual. A pesar de las filtraciones que han habido tanto en España como en Inglaterra, el técnico del City reiteró su discurso: “Ya lo he dicho más de una vez. Messi se va a quedar en el Barça y deseo que acabe su carrera allí”, apuntó con el propósito de que no vuelvan a interpelarle sobre un tópico que ya le resta fuerzas.
Sin Messi, el City sigue siendo evidentemente uno de los favoritos para alzar la Premier League: “Muchos equipos pueden ganarla, pero ya sabíamos que habría tantos competidores”, subrayó Pep, que reconoció que todo se decidirá al final: “Lo importante es que estemos en la pelea en las últimas ocho o diez jornadas”. Para hacerlo, compromisos como el de este fin de semana ante el Burnley son importantes: “Estoy impresionado. Han ganado al Liverpool, empataron en Old Trafford y perdieron al final ante el Arsenal, así que será difícil el choque de mañana”, destacó Guardiola, temeroso de cómo llega el oponente a la cita: “Prefiero enfrentarme a equipos que vienen de ganar -el Burnley perdió 4-0 ante el West Brom hace unos días-“, insistiendo en la idea de que el cuadro de Sean Dycheafrontará el partido con mucha más atención.
No rectificó una coma de su discurso. Preguntado sobre la clasificación a octavos de final de la Champions, el técnico del City dijo que “estamos donde queremos estar. Después de perder en Barcelona fue un momento difícil, pero estoy orgulloso de lo que ha hecho este equipo”. En este sentido, el catalán reconoció que “me gustaría disponer de más días para entrenar nuevos conceptos, pero no podemos y hay que mejorar para acercarnos a los objetivos de la temporada”. Uno de los matices que tiene pendiente el equipo es la mejora en la parcela defensiva: “Cuando nuestra fase de salida sea mejor, nuestra respuesta sin balón también lo será”, dijo Guardiola, cuyos problemas con Kompanyempiezan a ser un dolor de cabeza importante: “Estará de baja entre cuatro y seis semanas, pero tenemos alternativas. Puede jugar Touré, aunque prefiero que lo haga en el último tercio del campo. También disponemos de Sagnao Fernandinho”, aclarando que sabrán encontrar recursos para paliar la baja del internacional belga. Guardiola acabó la rueda de prensa con una valoración sobre la carrera de Steven Gerrard, que anunció su retirada: “Es uno de los más grandes que he visto. Solo puedo felicitarle, fue un privilegio verle. Formó parte de una escuela entre la que estaban Carrick, Scholes, Ferdinand, Terry o Lampard y es uno de los mejores futbolistas que ha dado Inglaterra y Europa”.
Lehmann ataca a Ancelotti: "Con Guardiola esto no pasaba"
El ex jugador Jens Lehmann criticó duramente la labor Carlo Ancelotti
Las cifras dejan en evidencia que el equipo era mejor con Guardiola
Ancelotti atraviesa su primera crisis en el Bayern de Múnich. | sportEl nerviosismo se respira en Múnich. El rendimiento del equipo de Carlo Ancelotti deja mucho que desear y las críticas siguen lloviendo. Esta vez ha sido Jens Lehmann el que ha declarado su preferencia por el trabajo que realizó Pep Guardiola en el club.
En su análisis para Bild del encuentro entre el Bayern y el Dortmund, el ex jugador ha cuestionado la labor de Ancelotti. "Los jugadores se pisaban los pies, con Guardiola esto no hubiera pasado", ha dicho el que fuera guardameta del Arsenal o el Dortmund entre otros.
Los números dejan en evidencia que en la comparación entre Ancelotti y Guardiola el técnico catalán es el ganador. El italiano, además, solo ha tenido que enfrentarse a dos retos realmente complicados: Atlético de Madrid y Borussia Dortmund. En ambos partidos cayó derrotado.
En sus dos encuentros más complicados (Atlético y Dortmund) el Bayern ha caído derrotado
El Bayern no ha ganado en sus dos últimos partidos en la Bundesliga y ha perdido el liderato en favor del sorprendente Leipzig. El equipo de Ancelotti está a tres puntos del primer puesto y con equipos como el Dortmund, el Colonia y el Hoffenheim pisándole los talones.
En Alemania ven al club bávaro menos favorito al título que en los últimos años. En una encuesta de Bild a sus lectores solo el 44% cree que el Bayern ganará el título de liga, muy por debajo del 77% que lo daba como favorito en el año 2014, con Guardiola al mando.
Ramon Besa: «A Guardiola no se'l concep com un rival sinó com un traïdor, i això és pervers»
El periodista d'"El País" es mostra crític amb la gestió que fa el Barça del patrimoni emocional i espera que el club que sigui fidel al seu estil de joc quan hagi d'afrontar el futur sense Messi
Besa adverteix dels perills que comporta per a l'ofici que els diaris no hagin resolt la fusió del paper i el digital
Lamenta que la debilitat del negoci de la premsa hagi fet els periodistes "menys lliures" i "més somnolents", fins al punt de deixar els professionals "en fora de joc"
Ramon Besa, un mestre de cronistes esportius | Adrià Costa
Mestre de cronistes esportius, Ramon Besa (Perafita, 1958) ha guiat la venerada secció d'esports d'El País a Catalunya. Diverses generacions de periodistes (i lectors) li presenten els seus respectes per aquesta prosa tan fluïda que desgrana l'univers Barça, textos que converteixen l'acte d'obrir el diari per les pàgines d'esports en un exercici plaent. Compromès amb l'ofici, que li costa de reconèixer -ara que les finestres digitals han transformat l'ecosistema de les redaccions i les rutines de producció-, Besa desgrana l'estat de salut de la professió amb rigor i duresa. Parlem de periodisme i de Barça, de Guardiola i de Messi, i també de l'admirat Iniesta, de qui n'ha escrit el periple vital amb la col·laboració del periodista d'El Periódico Marcos López. El resultat n'ha estat el llibre Andrés Iniesta. La jugada de la meva vida (Editorial Malpaso).
- M'agradaria començar la conversa amb una frase del discurs que va fer en Carles Capdevila en l'entrega dels premis nacionals de comunicació. "El periodisme està al mig entre els poders i les persones, i ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones". Una sentència dura sobre la professió. La comparteix?
Mute
Advertisement
Current Time 0:00
/
Duration Time 0:20
Loaded: 0%
Progress: 0%
Stream TypeLIVE
Remaining Time -0:19
Playback Rate
1
Chapters
Chapters
Subtitles
subtitles off
Captions
captions settings
captions off
- Sí, la comparteixo. Hem perdut ingenuïtat o la capacitat de sorprendre'ns, i confonem els desitjos amb la realitat. Després de veure el que ha passat darrerament, amb el resultats de les eleccions als Estats Units o el Brexit a Anglaterra, constatem que el periodisme de tesi o d'opinió preval i té més força que el periodisme de relat o el reporterisme clàssic. Avui és més important tenir una tesi que deixar-te sorprendre. Això que diu en Carles Capdevila ho hauríem d'intentar corregir.
- Capdevila també reclamava "més veritat als mitjans".
- Hem perdut credibilitat, hem perdut ascendent. El gran problema dels mitjans és que, molts, com a marca, han deixat de funcionar. La gent ja no busca la marca d'un diari, moltes vegades busca una firma. I això retrata la destrucció d'uns determinats ecosistemes que permetien que les informacions s'elaboressin a la redacció, sense una visió tan sectària. Avui es funciona molt per encàrrec. Per exemple, ens trobem que determinats patrocinadors financen pàgines d'informació dels diaris, patrocinadors que compren espais. Com que no hi ha publicitat i fan falta diners, les redaccions acaben assumint circumstàncies que cohibeixen al periodista. Som menys lliures, i això vol dir que hem perdut capacitat d'equivocar-nos. La propietat el que procura és que els diaris no molestin, que el dia sigui plàcid. I això ha provocat una certa somnolència del periodisme i poca capacitat de sorpresa. I cada cop costa més vendre diaris.
- El gran problema és que als diaris ja no pesen tan les idees del periodistes com els interessos de la propietat?
- És que s'ha canviat el model de producció. Hi ha un procés que encara no ha quallat, que és la fusió del paper i del digital. La fusió de dues generacions. El relat del paper no ha passat al digital. La gent que porta el paper és d'una generació, d'entre 50 i 60 anys i té una sèrie d'hàbits, i la gent que porta el digital és d'una altra generació, que domina la tecnologia però no la memòria. Sí aquesta fusió no es fa ben feta, els diaris no se solden bé.
- I argumenta que la fusió no està ben feta.
- Crec que no. La fusió del digital i del paper no la veig resolta, perquè crec que és una qüestió de generacions. Una de les coses que hem perdut al periodisme és temps i espai. Sempre havia cregut que el periodisme havia de tenir temps, per pensar, reflexionar i pair, i també espai, per poder-se explicar. Abans, quan a les redaccions hi havia flexibilitat, una notícia que havia d'anar a una columna es podia convertir en una notícia de quatre columnes. Ara, de cop i volta, aquesta flexibilitat ha desaparegut.
- Tot es discutia. Aquest era el valor de la redacció.
- Funcionava com un taller de disciplina obrera, que deia Enric González. Hi havia una persona clau a les redaccions: el redactor en cap. Feia de gran intermediari entre la direcció i la secció. Ara aquest paper ha desaparegut. Els directors s'han blindat en una espècie de nau espacial, amb sis o set encarregats, que són els que tenen fil directe amb els redactors. Aquella gestió que es feia amb la secció, ja no es fa. Veig que la màquina d'encarregar es va engreixant i la màquina de produir es va aprimant. I la màquina d'encarregar no és reconeixible. És gent anònima, que no necessàriament s'han format ni a la redacció ni en la gestió de la informació. Si els periodistes ens ho deixem fer tot, i no podem participar en la gestió de la informació, estem morts. Ara la professió està en fora de joc. Ja no sabem quin és el rol del periodista. La gent vol especialistes, vol firmes, però no vol periodistes. El periodista del carrer no existeix. A les facultats, els estudiants fan comunicació corporativa, ningú vol ser periodista. A la professió s'ha substituït un model de producció que funcionava però que no donava prou pel negoci per un altre del qual no en sabem els resultats.
"Això del quart poder ha fet molt de mal al periodisme, l'ha acabat prostituint. La gent ens ha agafat desconfiança perquè hem acabat agafant la terminologia semblant a la dels polítics"
- Raona des de fa temps que, més que una crisi del periodisme, el que vivim és una crisi de la indústria periodística.
- El negoci afegit al producte periodístic se n'ha anat en orris, i els periodistes hem estat còmplices d'això. Quan pretenia ser periodista, l'única cosa que volia era escriure bé, fer les coses entenedores, ser un punt bohemi i transgressor. Mai havia pensat en ser milionari i famós. Ara, el concepte de periodisme ha canviat. Els periodistes són famosos. Això del quart poder ha fet molt mal al periodisme, l'ha acabat prostituint. No fa falta la grandiloqüència de dir que el periodisme ha de salvaguardar la democràcia. La gent ens ha agafat desconfiança perquè hem acabat utilitzant una terminologia semblant a la dels partits polítics, i la política està tan desacreditada com el periodisme. El discurs periodístic s'ha posat tan grandiloqüent que ha afavorit un discurs banal, histriònic i teatral. I molts ja es guanyen la vida sent personatges abans que periodistes.
- Els paràmetres de la professió han canviat.
- Els periodistes esperen ser famosos, ser influents, un poder fàctic. Mai m'havia plantejat ser periodista per això. Tot aquest muntatge ha fet molt de mal. Els periodistes s'han convertit en un star system que ens ha fet més mal que bé.
El periodista desgrana l'estat de salut de la professió. Foto: Adrià Costa
- Ha escrit que a vegades pensa en un retir a Perafita i tornar al periodisme de proximitat, potser a El 9 Nou, on ja havia treballat. Tan incòmode se sent ara?
- Haig de trobar el meu rol. Em sento un derrotat. M'ho he passat molt bé sent el redactor en cap del diari El País durant molt de temps. I he estat conseqüent amb la meva manera de pensar a l'hora d'intentar fer la secció d'esports que volíem al diari. Aquesta secció durant un temps ha tingut un cert sentit. I jo em sentia en pau. Però ara no puc fer moltes de les coses que m'agradaria fer. I no és per culpa d'un director determinat, és per culpa d'una transformació que jo no segueixo. A mi em costen molt d'assimilar els conceptes de periodisme que hi ha ara. Crec que els càrrecs de responsabilitat exigeixen que tinguin una certa complicitat amb el projecte que es vol fer. I jo m'he quedat en fora de joc. Em diuen que no m'enfadi i escrigui. I tinc la gran sort de ser en un diari en el qual em puc permetre el luxe de fer cròniques del Barça i tastar la crònica ciutadana un cop al mes.
- Té el privilegi de tenir una tribuna.
- Just. Però ja no sóc el redactor en cap, ja no organitzo la secció com voldria, ja no faig el que m'agradaria fer. Quan em diuen que avui farem un directe, jo no el faria. No entenc perquè els diaris han de fer un directe. Els directes els feien les ràdios i les televisions. Si es valora més el directe que la crònica, entenc que el redactor en cap ha de ser una persona que es cregui el directe i no la crònica. I tornem a la gran discussió, la integració del digital i del paper. S'ha aprofitat la transformació del paper al digital, aquesta revolució tecnològica, per abaratir els diaris. A banda, el procés de formació s'ha comprimit. La generació com la meva ens posem massa de cul amb les noves tecnologies, de la mateixa manera que les noves generacions prescindeixen, per complicitat amb els que manen, de la sapiència i de l'experiència que hi havia a les redaccions per gestionar la informació. Els diaris on aquesta fusió funciona van molt bé, si és que n'hi ha algun, i als que no, els costa molt més. Estic buscant el meu lloc, i ara no sé què sóc. I això em preocupa perquè intento ser conseqüent amb mi mateix.
- A algú que ha pensat tant sobre la professió com digereix una editorial com la que va dedicar El País a Pedro Sánchez?
- Primer, és una imatge de sorpresa. Per bé que moltes vegades determinats poders fàctics tenen una certa influència sobre el diari, penses que no s'arribarà a un extrem com aquell. Hi ha coses que són com un límit. Jo vaig entendre, i ho dic com a treballador, que aquell era un editorial que no responia ni al llibre d'estil del propi diari.
"Una de les grans preocupacions que tinc és que els periodistes ens ho deixem fer tot. S'han acabat les redaccions on sis o set professionals eren capaços d'articular moviments de resistència"
- Hi va haver una queixa de la redacció.
- Sí, que va ser atesa d'una manera ràpida i no es va acabar de debatre. A la professió hem perdut els filtres dels quals parlàvem. Del compromís de fer diari, abans en participava tothom, i ara no. Ara el diari ve fet per un nucli dur. Abans era un senyal d'orgull ser d'El País, El Periódico o l'Avui. Ara ets treballador d'El País, d'El Periódico o de l'Avui. Ja no tens aquella identificació. I editorials com aquest et permeten reivindicar això: "Jo treballo a El País, no sóc d'El País". Per tant, fem bé de demanar responsabilitats. En altres circumstàncies, quan els periodistes teníem més valor, aquell editorial hauria provocat certes conseqüències. Una de les grans preocupacions que tinc és que els periodistes ens ho deixem fer tot. S'han acabat les redaccions on sis o set professionals eren capaços d'articular moviments de resistència a determinats poders. Això s'ha perdut. Les empreses han estat molt selectives. Ara els càrrecs no només es fan per meritatge professional. Abans identificaves el director del diari amb una línia editorial i una manera de fer. Ara, com que els mitjans formen part de grups mediàtics i ja no coneixes ni l'amo, tot és diferent. Per canviar, hem canviat fins i tot el nom de les seccions. Hem passat de dir-ne política o internacional a vida i art, tendències, estils, gent... I això és contaminació de la web. Perquè a la web no es jerarquitzen les notícies.
- És un diagnòstic dur.
- Els diaris estem pendents d'un vici que només tenien les ràdios i les televisions, que és l'audiència. Assimiliar audiències als diaris em costa. Jo entenc els diaris són lectura. El canvi tecnològic s'ha aprofitat per canviar el periodisme que es feia al diari de paper. Reivindico el plaer de tenir el gust de llegir. Parlo amb un cert romanticisme o frustració, però es resumeix en aquesta frase: "No emprenyeu l'avi que està llegint el diari". Era un acte sacre. Sé que transmetre aquesta frustració és contraproduent a la redacció, perquè pots contagiar-la. Del que tinc ganes és de fer d'espectador, badar, m'ho vull mirar tot això.
- Vol veure com s'ho farà el periodisme.
- Però no perquè em donin o em treguin la raó. Els càrrecs i les persones s'han d'anar renovant. Ara bé, no vull fer el que no em ve de gust. Sempre he intentat no trair-me. I ara hi ha coses que no s'argumenten, vénen fetes.
- En una època de tan soroll, és possible la militància a una única capçalera?
- Una de les possibilitats és que els diaris es converteixin en setmanaris, com aquells que llegia quan començava, des de Cuadernos para el diálogo fins a Triunfo o Cambio 16. Es veu que els caps de setmana, la gent llegeix, en lloc de consumir, que és el que fa durant la setmana. Ara s'han posat molt de moda els clubs de lectura. Si no en formes part, no ets ningú. Què pot passar? Hi haurà gent a qui li continuarà agradant el relat. I veig que els llibres sobreviuen, quan s'havia anunciat la seva desaparició. El que més m'escama és que la gent hagi tirat la tovallola amb el paper. Entenc que el negoci del paper ja no funciona, el que em sap greu és que s'aprofiti la desaparició del paper per fer un cop d'estat. Perquè la informació que es feia al paper no es fa a la web. A la web, la informació és molt més simplista, banal, populista i interessada. Al paper hi havia una jerarquització, que és com jo he concebut l'ofici. Quan vaig a la facultat, els dic als estudiants que no sé per què hi vaig, perquè el que m'ha servit a mi ja no els serveix a ells per res.
Besa ha escrit el llibre «Andrés Iniesta. La jugada de la meva vida». Foto: Adrià Costa
- Vol dir?
- Sí, no els serveix per res l'exemple de la meva experiència vital. Els pregunto als estudiants per deu periodistes famosos que siguin referents per a ells i no tenen res a veure els seus referents amb els meus. A mi, per exemple, no m'agraden els toros i no n'he vist mai, però jo era un enamorat de les cròniques taurines de Joaquín Vidal. El gust per escriure.
- El Barça ha allunyat la premsa del vestidor, i tampoc és benvinguda ni als hotels ni als avions de l'equip. Sense proximitat és més complicat fer bon periodisme esportiu.
- Sí. És important trobar el punt mig entre la proximitat i el distanciament. El distanciament ha provocat una cosa extraordinària: que la gent pugui dir el que li surt dels pebrots sense que passi res. A vegades, això ha provocat que la diferència entre un hooligan i un periodista sigui zero. És còmode. Com que no tens informació, especules; com que especules, tens opinió. Un exemple, el cas de la renovació de Messi. Ningú sap exactament què passa, però tothom té una tesi. La proximitat també pot provocar conflictes. Jo he fet un llibre amb Andrés Iniesta, i una de les preguntes que em vaig fer és si em treia independència. El problema és que ara no estem ni pròxims ni distants, estem fora. El club i els jugadors han decidit que poden fer informació prescindint dels periodistes. I els periodistes no ens hem queixat. Als periodistes ens va molt més bé fer el diari des de la redacció. Per què? Tens el comunicat del club, tens la televisió del club, tens les xarxes socials, tens les ràdios i tens les televisions. Què hi vas a fer al camp? Fa fred, costa diners a l'empresa, és incòmode de treballar-hi i et poses de mala lluna. I d'aquesta manera, no molestem. Els diaris sempre els havia concebut com una eina per tocar els collons i entenia les seccions com a heterogènies. Ara les seccions són silencioses, i tenen cròniques encadenades. Tothom es creu Hemingway. Tot això què ha provocat? Que és més important un tuit de Piqué que qualsevol altra cosa.
"Amb el Barça el problema ja no és si els periodistes estem pròxims o distants dels jugadors, és que estem fora"
- I veiem casos esperpèntics.
- La polèmica per les informacions que deien que Piqué s'havia tallat les mànigues de la samarreta de la selecció per no ensenyar símbols espanyols demostra on es troba el periodisme. És l'exemple més clar. Es dóna per veritat una mentida. Cap dels diaris que van difondre la notícia van preguntar als redactors d'esports què passava sinó que van començar a fer enquestes. I quan va sortir Piqué dient que era mentida, van haver de demanar perdó i fer veure que l'enquesta no havia existit. La màquina d'encarregar, els clics i les audiències eren la prioritat. Però la notícia era una mentida. La mentida ja no penalitza a esports. Per tant, per què t'has de preocupar per la proximitat o el distanciament? En el periodisme esportiu ja no penalitza res.
- El periodisme esportiu s'ha radicalitzat.
- S'ha convertit en periodisme de club, d'herois i de derrotats. Quan anem a veure els Jocs Olímpics, anem a veure qui guanya la medalla i qui la perd. Quan anem a fer Fórmula 1, mirem si a Alonso li va bé o malament. Hem perdut el sentit del gust pels esports. I hi ha una futbolització dels esports. Tot és rivalitat, sentit del conflicte, teatralitat... Les tertúlies no es programen en funció dels especialistes. Els dilluns actuen uns i els dimarts uns altres. Tant fa què ha passat aquell dilluns o dimarts. Això vol dir que hem perdut cintura i ens hem tornat còmodes. Si avui vas a una roda de premsa, el club ja et posa el pinso que necessites per gravar quatre frases i tenir la informació bàsica. Abans, si arribaves només amb això de la roda de premsa, el cap et fotia una puntada al cul. I què fem? Convertim la informació en un serial en què el Barça és el protagonista, el Madrid és el rival i l'Espanyol és el veí. I amb això pots fer les voltes que vulguis, com si fos La Riera. Per què un partit del Barça contra el Màlaga té les mateixes pàgines que un del Barça contra el Madrid? No té cap sentit. Enric González diu que el que busca el periodista esportiu és masturbar el lector. Permetem que el lector allargui el seu estat emocional, però el periodisme esportiu ha perdut moltes coses pel camí.
- Guardiola va denunciar allò de la "central lechera", assenyalant el vincle entre Florentino Pérez i la premsa esportiva madrilenya. A Barcelona no el patim aquest mal o fem veure que no el patim?
- La premsa de Barcelona no és tan homogènia com la de Madrid, és més heterogènia. A la premsa de Madrid l'influx de Florentino Pérez és més manifest. Florentino és un personatge molt hàbil i té un cert ascendent sobre la premsa esportiva. Amb això no estic dient que els periodistes de Madrid es deixin governar i es deixin fer, però sí que hi ha hagut moviments en alguns diaris que fan pensar que ell intenta intercedir. En canvi, el Barça no té en aquest moment el poder de Florentino. El Barça té problemes amb la Federació Catalana de Futbol, amb la Federació Espanyola de Futbol, amb la LFP i amb la UEFA. El Barça no fa la por que fa Florentino.
- Abans parlàvem de la proximitat als futbolistes. En el llibre sobre Iniesta, una autobiografia del futbolista que vostè ha escrit amb Marcos López, demostren que encara és possible teixir complicitats en aquest futbol tan mercantilitzat i explicar històries amb valor afegit.
- Això és un regal. Tot d'un plegat et truca un futbolista com Iniesta i et diu si vols fer un llibre, i a més amb la possibilitat de compartir-lo amb en Marcos López, que és un fora de sèrie en la feina de treball de camp, un dels valors que té el llibre. Segur que hi haurà gent que trobarà que és un llibre acrític. Iniesta ha triat en què volia posar l'accent, per molt que nosaltres li hem dit en què podíem incidir més. I del llibre també em preocupava el to. En el món de l'esport s'han fet moltes biografies comercials, escrites en pocs dies, sense desmerèixer cap company. Nosaltres hi hem treballat quatre anys. Vam optar per un procés de madurar les idees i no vendre-ho a cap editorial fins que tinguéssim el llibre acabat. Vam fer el tipus de llibre que volia l'Andrés. Segurament, nosaltres l'hauríem fet diferent. El millor elogi que et poden fer és que quan llegeixis el llibre vegis Iniesta. S'explica com un futbolista extraordinari també té moments de debilitat i que a la Masia es pot passar malament.
- El que demostra el llibre és que Iniesta és un tipus de futbolista en extinció?
- És un futbolista a l'antiga. Amb els seus hàbits i la seva manera d'expressar-se, no és un futbolista convencional. No participa de la litúrgia dels tatuatges, de personatge de marca... Té aquests rampells de futbolista autèntic, fins al punt que és capaç d'anar al vestidor de Guardiola i dir-li que la cosa funcionava encara que en un moment determinat les coses no anessin bé. També es constata la devoció a la família, fins al punt que ell recompensa ara tots els sacrificis que van fer per ell. Iniesta tot ho fa amb família.
El periodista de Perafita, després de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Una de les preguntes que es fan tots els culers és com ha de ser el Barça post-Messi? Com s'ha de fer aquesta transició?
- És complicat. Serà una bona manera per mesurar la salut del club, si ha après a viure l'èxit. El Barça era un club que tenia relat però no tenia marca, i aquest relat es considerava victimista. I, de cop i volta, el Barça va començar a tenir marca. Relat més marca va funcionar tan extraordinàriament que el Madrid es va haver d'inventar un relat, perquè amb la marca sola no sobrevivia. Aquest moment es resumeix en aquella frase de Mourinho: "¿Por qué?". La maduresa es demostrarà si l'estil, aquesta manera de jugar a futbol, es manté. Haurà après el Barça que el més important és l'estil i aquesta identificació del club? Sempre he dit que el Barça és una banda de jazz. Messi funciona al Barça i no a l'Argentina perquè aquí sap el solfeig, i com que sap el solfeig, quan improvisa, tot té sentit. A l'Argentina, tots són solistes i no hi ha solfeig. Quan no hi hagi Messi, es farà més llarg el solfeig, però l'equip podrà ser reconeixible. El que em semblaria imperdonable és que amb el temps que està donant Messi perquè estiguem preparats, els que manen al club no tinguin una alternativa preparada. Però no una alternativa per substituir Messi, perquè seria el pitjor que podríem fer, sinó per donar vida al club sense Messi.
"Quan no hi hagi Messi el Barça podrà seguir sent reconeixible"
- El Barça no ha gestionat mai bé la sortida de les seves glòries.
- Al Barça ha arribat a un punt que, si no estàs amb el club, ets enemic del club. El cas més flagrant és el de Guardiola. A Guardiola no se'l concep com un rival sinó com un traïdor, i això és pervers. Quan Guardiola ve al Camp Nou és un rival, però no és ni un enemic ni un traïdor. Vull pensar que el Barça del futur necessitarà personatges com Guardiola, com Xavi, com Iniesta i com Messi, tot i que veurem amb quina funció. Aquests actius els haurà de recuperar en el futur. Aquí quan es mor la gent els fan mil homenatges i mentre són vius els diuen el nom del porc. Aquest club ha sortit de les situacions més adverses amb imaginació. Recordem el cas Unicef, només se li va acudir al Barça. Vull pensar que, des de l'adversitat, el club serà capaç de trobar respostes.
- El Barça va renegar de Cruyff en un determinat moment, i també ho fa ara de Guardiola.
- Més que renegar-ne, no en presumeix. Hi ha gent que està emprenyada. El Barça no presumeix de Guardiola.
- Per què és tan caïnita aquest club?
- No ho sé. Potser perquè això és consubstancial al país. Quan algú pren distància, quan no forma part de la col·lectivitat i de la tribu, això és interpretat com una traïció. El dol s'ha de passar aquí. Hem d'evolucionar molt més. La gent que té valor i ha decidit anar a l'estranger ha de ser admirada més que posada sota sospita. Dir que renuncies a entrenar el Barça no es pot considerar com un desafecte. Al Barça li ha anat bé després de Guardiola. El món no s'acaba en Guardiola, per molt que Luis Enrique sigui diferent. Per exemple, juga amb tres davanters, que a Guardiola no li hauria passat mai pel cap. La seva decisió va ser fer gran a Messi. Messi no hauria sigut mai el jugador que és sense Guardiola, perquè li va treure del seu voltant tots els jugadors que li podien fer ombra: Ronaldinho, Eto'o, Ibrahimovic. El va fer ser un heroi gairebé per necessitat. Això és un gest de valentia. Hi ha gent que diu que Guardiola no hauria fet res sense Messi. Esclar, Messi és molt bo. Però Guardiola va entendre les necessitats de Messi.
- Messi li ha agraït mai tot això a Guardiola?
- No, perquè és molt competitiu. I crec que a Messi li agrada guanyar Guardiola per demostrar, precisament, que ell és més que Guardiola. Però això és un instint que en Pep accepta, perquè forma part dels gens del futbolista competitiu. Com tots els grans, Messi és molt competitiu. Quan Guardiola se'n va, Messi agafa l'equip amb Tito Vilanova i volen demostrar que poden guanyar sense ell. S'hi posen i guanyen. Però l'esforç que fan, i que demostra aquesta essència caïnita del club, el fan pensant en Guardiola i no en l'equip. Sóc sempre contrari els moviments anti. És el cas de Mourinho. A Mourinho el van contractar com a antídot de Guardiola.
- Sense Cruyff, Guardiola és un referent futbolístic i emocional per a una generació de culers que va passar del derrotisme a l'optimisme. Se'n sortirà Guardiola a Anglaterra?
- Ho haurem de veure. Ell no va a la Premier a passar el temps. Intenta comprendre el joc anglès i com el pot fer evolucionar. Què té el City? Un porter collonut. Què és el primer que fa Guardiola? Carregar-se el porter. Per què? Perquè a Anglaterra els porters encara són els que eviten els gols. I, en canvi, per Guardiola els porters són els que inicien el joc, un jugador de camp més. Pels anglesos, això pot semblar un agressió. Per tant, això de Guardiola és un desafiament. I no és enosbisme, ho ha mamat i s'ho ha cregut. Creu que el porter ha de ser un jugador de camp, per crear superioritats. Si no guanya, serà molt difícil que triomfi. I ara té un problema, perquè la gent li agraeix que el centre del camp funcioni, que hagi recuperat Sterling, que De Bruyne i Gundogan siguin futbolistes fantàstics, però tothom li recorda el porter i que es carregués Hart. Guardiola és un personatge fascinant, extraordinari. Prefereixo que se'n surti a que no se'n surti. A la Bundesliga hi ha gent que diu que no ha triomfat. Doncs a mi m'agradaria preguntar quants entrenadors a la Bundesliga no han estat dinant i compartint criteri amb en Pep i ara no juguen d'una manera diferent. Els ha fet canviar la mirada del futbol. Això és un valor.
"Hi ha hagut una futbolització de la política i s'usa el gas sentimental, que és molt propi del periodisme esportiu. La funció del periodistes és exigir responsabilitats quan els partits no compleixin"
- Guardiola s'ha compromès amb el moment polític que viu el país. Com es veu el periodisme polític des de la trinxera del periodisme esportiu? S'està explicant bé el procés independentista des dels mitjans?
- El moment és de desgast, d'utilitzar el gas sentimental, una cosa molt pròpia del periodisme esportiu. A vegades falten matisos. És més còmode dir que ets independentista o unionista, perquè si no ets en cap dels dos bàndols et trobes en terra de ningú. Això és molt difícil de sostenir. També hi ha hagut una futbolització de la política. L'agressivitat que hi ha hagut des de l'estat espanyol fa que s'hagi creat un còctel molotov. Aquest país s'ha fet una identitat alimentada per les agressions que ha rebut. I després també hi ha hagut oportunisme polític, que em crea desconfiança, i això hi ha perill que generi certs desenganys. I els desenganys són molt fotuts. Els partits polítics moltes vegades han jugat amb el gas sentimental. Ara bé, qualsevol ciutadà pot sentir la indignació de determinades agressions, i els partits han de trobar la solució. La funció dels periodistes és exigir responsabilitats quan els partits no compleixin els seus compromisos.
El periodista és reconegut per la seva prosa fluïda sobre el Barça. Foto: Adrià Costa
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
