Guardiola: "Els anglesos han pogut votar, no passa a tot arreu"

El tècnic del Manchester City recorda que els ciutadans del Regne Unit van poder votar la seva sortida d'Europa, a diferència dels catalans

per Adrià Soldevila 31/03/2017

Pep Guardiola, en una imatge d'arxiu | Europa Press

Pep Guardiola no té pèls a la llengua. I encara menys quan es tracta de posicionar-se al voltant de temes polítics. Aquest divendres, el tècnic del Manchester City s'ha encarregat de recordar, en la roda de premsa prèvia al partit de diumenge davant l'Arsenal, que Catalunya no pot decidir lliurement el seu futur, a diferència dels britànics.

Preguntat per les conseqüències del Brexit en les competicions nacionals angleses i, concretament, en la plantilla del Manchester City, Guardiola ha admès no saber, encara, "com ens pot afectar", però ha aprofitat per recriminar l'actitud del govern espanyol en relació a Catalunya. "El que més admiro dels anglesos és que han pogut votar. No passa a tot arreu", ha manifestat.

Follow

Pol Gustems @PolGustems

Guardiola #Brexit "No sabem con ens pot afectar. El que més admiro dels anglesos és que han pogut votar. No passa a tot arreu"

3:11 PM - 31 Mar 2017

Follow

Megavisión Deportes @DeportesGMV

Pep Guardiola y el Brexit: "Lo que más admiro de Inglaterra es que ha logrado votar. Vosotros decidís, así es la democracia".

3:30 PM - 31 Mar 2017

Pel que fa el partit d'aquest diumenge a l'Emirates Stadium de Londres, el tècnic citizen ha advertit de la dificultat que representa un partit davant un conjunt ferit. "He visitat l'Emirates amb el Barça i el Bayern i sempre és complicat. Sé com de difícil serà", ha comentat. Guardiola també ha comparat els davanters estrella dels dos conjunts, amb els quals ha treballat: "Sergio és més davanter que l’Alexis, però l’Alexis és molt, molt bo. Pot jugar als dos costats. Els dos són grans jugadors."

El 'cruyffisme' com a escola

Més del 80% dels futbolistes que van jugar amb Cruyff tenen el carnet d'entrenador

JORDI COTRINA

Joan Domènech

Divendres, 24 de març del 2017 - 20:01 CET
EL PERIODICO                                           
El llegat que va deixar Johan Cruyff s’observa en la vigència de les ensenyances que va impartir. Qui va ser anomenat el Profeta del gol va fundar una escola futbolística que va arrelant amb sucursals en diversos punts del planeta a través dels seus antics deixebles. L’etapa pedagògica de Cruyff com a entrenador va ser intensa i breu, repartida en els dos clubs de la seva vida: dues temporades i mitja a l’Ajax (1985-87) i vuit al Barça (1988-96).

La galàxia Cruyff

FRANCINA CORTÉS

Transcorreguts 20 anys del seu magisteri, les sagrades escriptures poden llegir-se millorades per una cal·ligrafia més pulcra. El rondo ja no és un exercici ridiculitzat i catalogat de frívol, tothom coneix el joc de posició, han tornat els tres davanters... El 3-4-3 que recentment homenatja Luis Enrique n’és un bon exemple.

No hi ha més bon exemple, però, que comprovar que més del 80% dels 77 futbolistes que va tenir al Barça són tècnics. Una proporció semblant s’observa en els seus deixebles de l’Ajax, amb la particularitat que tres (Rijkaard, Van Basten i Danny Blind) han sigut seleccionadors. Com ho és Lopetegui.

UN AVANÇAT A LA SEVA ÈPOCA

Segurament la raó principal per la qual es van treure el carnet d’entrenador sigui prosaica i resideixi en el fet que és la posició més pròxima al terreny de joc una vegada l’edat els retira, confessa Lluís Carreras: «Soc entrenador perquè és el més pròxim a jugar a futbol quan deixes de ser futbolista».

Entre els pupils
de Johan Cruyff a
l'Ajax hi ha hagut
tres seleccionadors nacionals d'Holanda

La mateixa resposta de Julio Salinas, que va obtenir el carnet d’entrenador però mai ha arribat a exercir-ne. «Tots desitgem seguir lligats a aquest món i només hi ha tres opcions: ser tècnic, ser director esportiu o ser comentarista». L’exdavanter va elegir l’última via «per comoditat».

Però Salinas es coneix fil per randa la bíblia de Cruyff després de sis temporades escoltant-la cada dia. Va arribar al Camp Nou procedent de l’Athletic de Javier Clemente després d’una breu escala a l’Atlètic de Madrid. «Cruyff va ser un avançat de la seva època», sentencia. Com a davanter va escoltar noves accepcions del joc, innovacions desconegudes fins llavors. Un nou vocabulari que donava sentit als números com el quatre i el sis. «Parlava d’obrir el camp, d’ocupar tots els espais, de buscar la segona línia, de rebre de cara, de jugar profund per les bandes...», recita.

"CONTROL" I "POSICIÓ"

Carreras recorda bàsicament paraules com «control» i «posició», com si fossin suficients per explicar una infinitat de conceptes. «Ell demostrava el que deia: ensenyava les coses i passaven com ell deia que passarien. En els entrenaments i en els partits», diu Carreras, que no dubta a reconèixer que Cruyff va ser el tècnic que més el va influir. Cosa que no implica que ell hagi aplicat el que va aprendre als equips que ha dirigit (Sabadell, Mallorca, Saragossa). Però dir als seus nois que es col·loquin «de manera que puguin veure el màxim camp possible» té utilitat en qualsevol equip.

Només 13 dels 77 jugadors que van estar a les ordres de Cruyff al Barça no han volgut saber res del futbol. Casos dispersos com Nando, Romário, Figo o Eskurza. Menys a l’Ajax. Uns van estar amb Johan als dos equips (Koeman, Rijkaard, Richard Witschge). Altres s’han mostrat fidels evangelitzadors del llibre i segons l’atracció més forta o més feble que van sentir de l’astre holandès han dibuixat una particular galàxia futbolística.

Notícies relacionades

• Jordi Cruyff: «Es fa difícil parlar del meu pare en passat, sé que està present»
• Onze personalitats de l'esport, la cultura, la gastronomia i la política opinen sobre la figura de Cruyff

Opinió

Josep Maria Fonalleras

Escriptor

El dia que va morir Cruyff

Un any sense Cruyff

L'estrella que va alliberar el Barça del franquisme

El fitxatge de l'holandès va coincidir amb l'etapa agònica de la dictadura

El mateix dia que s'estrenava en partit oficial, eren detinguts els 113 impulsors de l'Assemblea de Catalunya

Quan va ser fitxat pel club, el 1973, tota l'estructura del futbol estava sotmesa a la secretaria general del Movimiento

LA VEU DE NACIÓ «Cruyff, un canvi de ritme»; per Esteve Plantada

Pep Martí | 23/03/2017 a les 21:24h

Especial: També et pot interessar

Arxivat a: Esports , Johan Cruyff, Un any sense Cruyff, franquisme, Barça

Johan Cruyff, en un partit amb el Barça | FCB

El 28 d'octubre de 1973 va ser un dia memorable en la història del Barça. Johan Cruyff va estrenar-se amb la samarreta blaugrana en partit oficial jugant contra el Granada. Enrere quedaven mesos esgotadors. Les negociacions amb l'Ajax d'Amsterdam s'havien tancat a l'agost, però hi havia hagut entrebancs administratius i l'afició va haver d'esperar. Aquell diumenge, el Camp Nou, a banda d'un clam, era un mar de nervis i expectació. La situació del Barça en el campionat de Lliga era una fotografia d'uns anys caracteritzats per un derrotisme que tenia motius: l'equip anava catorzè a la classificació, amb sis punts. El 4-0 amb el Granada, amb dos gols de Johan, va ser més que un indici.

Però el 28 d'octubre de 1973 és també important en la història de l'antifranquisme. Aquell dia, hi ha "la detenció dels 113", quan la policia entra a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i són detinguts els principals impulsors de l'Assemblea de Catalunya. Hi ha una anècdota imperdible d'aquest dia. A mitja tarda, un policia s'acosta a una de les cel·les on hi havia Jordi Carbonell, Pere Portabella, Josep-Lluís Carod-Rovira i d'altres i els diu "Ánimo, muchachos, soy de los vuestros". Ells es miren i un diu: "Ostres, un poli demòcrata!". I el policia, que els sent, es gira i respon: "¡Qué coño, demócrata, yo soy del Barça!".

Aquella temporada va ser apoteòsica. El Barça va acabar campió de Lliga -el que no es tastava des del 1961- a vuit punts del segon, que va ser l'Atlètic de Madrid. L'arribada de Cruyff va suposar un canvi des del punt de vista futbolístic i professional, però va ser sobretot el símbol d'un canvi d'època que començava a deixar enrere els anys tenebrosos del franquisme futbolístic.

L'estructura franquista en el futbol

Quan Cruyff arriba al Barça, el franquisme és a les acaballes. Un Franco decrèpit ha cedit la presidència del govern a l'almirall Carrero Blanco, designat el juny i que serà assassinat el mes de desembre. Però l'estructura del règim resta dempeus i l'aparell repressiu funciona a tot drap. L'esport, com tots els àmbits de la vida civil, està sota control i depèn de la secretaria general del Movimiento, que era el partit únic.

Els anys setanta el ministre secretari general del Movimieto era Torcuato Fernández Miranda, un falangista de verb florit i astúcia reconeguda, que pocs anys després seria el cervell gris de la primera fase de la transició. D'ell depenia el delegat nacional d'Esports, que va ser durant un temps Joan Antonio Samaranch. Sembla, però, que no hi havia química entre Samaranch i Fernández Miranda, i el ministre el va cessar i el va substituir per un altre català, Joan Gich, un falangista de Girona que era el gerent del Barça. Això, però, no el feia gens catalanista. L'home tenia tanta por al poder del Reial Madrid que cada vegada que es trobava amb directius del club només feia que dir: "No em comprometeu".

El Barça hi va sortit guanyant amb la marxa de Gich perquè la junta elegida el 1969, liderada per Agustí Montal, va nomenar un gerent nou, Armand Carabén, un home proper a l'oposició antifranquista i que era amic del dirigent socialista i catalanista Josep Pallach. Carabén estava casat amb una holandesa i coneixia l'Ajax. No va parar fins que va conèixer el jugador, la primavera del 1972. La bona amistat establerta amb Cor Coster, el sogre de Johan, va ser decisiva per mantenir el contacte. Però els problemes eren molts.  En els despatxos oficials de Madrid, el Barça era vist amb hostilitat.

El futbol era pel règim un tema estratègic i el Reial Madrid era el gran mimat per la dictadura i alhora considerat una mena d'ambaixador a Europa des que el fitxatge de Di Stéfano -arrabassat al Barça amb males arts- va reforçar l'equip blanc. La dictadura necessitava potenciar espectacles allunyats de la política. Un dia li van preguntar a Vicente Calderón, etern president de l'Atlètic de Madrid, si no creia que la gent vivia massa pendent dels partits del diumenge. Ell va respondre: "Al contrari. La gent hauria d'estar parlant de futbol tres dies abans i tres dies després del partit".  

Pactar o no pactar amb Madrid         

El futbol espanyol va viure a inicis dels setanta la crisi dels anomenats oriünds, futbolistes d’origen sud-americà que podien ser fitxats pels clubs si presentaven certificat de nacionalitat. Es van produir tota mena d'irregularitats, i el Barça va topar amb seriosos entrebancs quan va voler contractar futbolistes. La junta de Montal, que no volia tornar a patir les humiliacions del cas Di Stéfano, va encarregar a un jove advocat, Miquel Roca Junyent, que elaborés un informe sobre el tema i Roca va viatjar a Amèrica del Sud i va tornar amb un dossier que demostrava que només catorze dels seixanta jugadors fitxats tenien ascendència espanyola.

A partir d'aquí, la junta del club es va dividir. Un sector, seguint instruccions de Gich, volia oblidar el tema i empassar-se una altra granota. D'altres, com Josep Lluís Vilaseca i Raimon Carrasco, exigien plantar cara al Madrid i a la Federació Espanyola. Al final, el 1973 es va arribar a un acord: a canvi de no fer sang en el tema dels oriünds, es facilitarien els fitxatges d'estrangers. A la Masia van tocar el cel: Cruyff era a tocar.

Un fill que es diu Jordi i braçalet amb la senyera

En aquells anys, tot gest tenia un valor enorme. No va passar desapercebut que Cruyff fos el primer capità de l'equip que lluís el braçalet amb la senyera. Allò era una declaració d'intencions. Molt més ho va ser quan amb motiu del naixement del seu fill, el febrer del 1974, el bategés com a Jordi, en català, una decisió que va trobar també dificultats burocràtiques.

Pocs dies després de néixer el seu fill, el Barça jugava al Santiago Bernabéu contra la gran balena blanca. Si el Barça, com va dir un dia Narcís de Carreras, era més que un club i Cruyff més que un jugador, allò va ser molt més que un partit. Davant un Reial Madrid atònit, el Barça va clavar cinc gols als blancs (Cruyff, Sotil, Juan Carlos i dos d'Asensi). I tot retransmès per TVE. Mentre els directius culers presents feien esforços per dissimular l'eufòria, el rostre de les autoritats era un poema. El general Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa de Su Excelencia, no sabia on mirar. Aquell dia, el Barça va treure's de sobre molts complexos familiars.

Com va dir un cronista, de Di Stéfano a Cruyff hi havia tot una història de la derrota al renaixement. Aquell 0-5 va tenir una repercussió extraordinària a Catalunya i va deixar l'Espanya negra aclaparada. La Trinca ho va immortalitzar en la cançó  Botifarra de pagès: "Sonaren cinc campanades/allà a la Puerta del Sol./ Cinc cops plorà la Cibeles./Madrid estava de dol".

El 9 de febrer del 1975 es va produir una altra d'aquelles imatges que queden com a símbol d'una època. Jugant a casa del Màlaga, Cruyff va protestar per una jugada rival i l'àrbitre el va expulsar. Al negar-se a abandonar el camp, va intervenir la policia i l'holandès va ser foragitat pels grisos a empentes. Allò va encendre l'afició culer i el club va fer un comunicat en què denunciava una situació en què "el futbol no és esport". Una dada a tenir en compte: l'àrbitre del partit, el col·legiat Orrantia, era el mateix que el del 0-5, que va ser considerat molt correcte. En aquest cas, potser va voler compensar.   

El bust de Franco, per terra

El país bullia amb desig de canvi mentre Franco es moria. El Barça també vivia les tensions polítiques dels darrers anys del règim. Poc després del 0-5, Salvador Puig Antich era executat a garrot vil. I el setembre del 1975, es produïen els últims afusellaments de la dictadura: cinc condemnats a mort, amb una onada de protestes a tot Europa.

Així que es va conèixer la mort de Franco, la junta de Montal va treure la placa dels caídos i va decidir retirar el bust del dictador. Jaume Rossell, el gerent que havia succeït Carabén, i Joan Granados, secretari general de l'entitat, es van disposar a treure el bust de Franco. Van fer broma passant-se'l i va caure a terra, esmicolant-se. Aleshores es van adonar que era de guix. l'anècdota l'explica el malaguanyat Agustí Montal en les seves memòries.

El 28 de desembre de 1975, tan sols un mes després de la mort del dictador, el Camp Nou va aparèixer atapeït de senyeres per primer cop. Tot un país s'havia tret una llosa de sobre. El partit contra el Madrid, que venia carregat de molta tensió, va concloure amb triomf del Barça per 2-1.  D'acord amb els canvis que feia la societat catalana, el Barça, en bona part gràcies a Cruyff, es trobava amb el seu futur.

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Contingut relacionat

LA VEU DE NACIÓ «Cruyff, un canvi de ritme»; per Esteve Plantada

23/03/2017

El pare i Cruyff

Joan Serra Carné | 1 comentari

23/03/2017

L'holandès i la ciutat fecundada

Guardiola prohíbe el chocolate en el Manchester City

Guardiola prohíbe el chocolate en el Manchester City  

Premier4us

PREMIER4US  

Lopetegui: "Queremos un poco enfadado a Diego Costa..."

© @ Pep Guardiola ha dado la orden de prohibir el chocolate y los dulces en la ciudad deportiva del Manchester City. Los futbolistas del club ya estaban sometidos a una estricta dieta, pero el técnico ha dado un paso más al mandar retirar todas las máquinas expendedoras de estos productos. De esta forma, ni jugadores ni miembros del staff podrán comprarlos dentro de las instalaciones, aunque sí se permite que se coman.
Silvia Tremoleda es la dietista del Manchester City. Guardiola ya coincidió con ella en el Barcelona y ahora ha puesto en sus manos la alimentación del club citizen consistente, principalmente, de pescado, quinoa, pasta, ensalada, arroz y pollo, según informa el 'Mirror'.
"Muchos entrenadores dicen que la salud es muy importante, pero con Guardiola, si te pasas de tu peso, no entrenas con el equipo. Es la primera vez que tengo un entrenador que hace esto y ya hay algunos jugadores que no están entrenando con el equipo todavía", dijo Gael Clichy al principio de la temporada. Samir Nasri fue el principal afectado por estas medidas, pues su sobrepeso en verano hizo que el técnico español le apartara de la plantilla y le buscara una salida.

MÁS EN MSN
Los mejores entrenadores de la historia

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• uscara una salida.
  MÁS EN MSN
  Los mejores entrenadores de la historia
  

  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 

  Diapositiva 24 de 31

  Pantalla completa

  1/31 DIAPOSITIVAS © Shaun Botterill/Getty Images; Christian Hofer/Getty Images; Philippe Desmazes/AFP/Getty Images

  Es difícil subestimar la importancia de los entrenadores en los equipos de fútbol. A lo largo de la historia, ha habido entrenadores que lograron dirigir un grupo de jugadores normales y convertirlo en líder mundial. Aunque hay un montón de buenos entrenadores, ¿cuáles son los que se ganaron el derecho a ser llamados los mejores? Haz clic para echar un vistazo.

  2/31 DIAPOSITIVAS © Matthew Peters/Manchester United via Getty Images

  Walter Smith (Escocia, 1948)

  Rangers 1991–1998 2007–2011, Everton 1998–2002, Escocia 2004–2007.
  La carrera como jugador profesional de Smith se vio interrumpida por una lesión, lo que dio lugar a que pasara a entrenar. Comenzó como asistente de Graeme Souness en el Rangers y pasó a ganar 13 trofeos en siete años. De estos 13 trofeos, siete títulos de liga de Escocia los ganó consecutivamente e incluyen cinco Copas de Escocia y seis Copas de la Liga de Escocia.

  3/31 DIAPOSITIVAS © ARIS MESSINIS/AFP/Getty Images

  Otto Rehhagel (Alemania, 1938)

  FV Rockenhausen 1972, 1. FC Saarbrücken 1972–1973, Kickers Offenbach 1974–1975, Werder Bremen 1976 1981–1995, Borussia Dortmund 1976–1978, Arminia Bielefeld 1978–1979, Fortuna Düsseldorf 1979–1980, Bayern Munich 1995–1996, 1. FC Kaiserslautern 1996–2000, Grecia 2001–2010, Hertha BSC 2012.
  El nombre de Otto Rehhagel es sinónimo de duración, dominación y control en el mundo del fútbol. Es más conocido por su paso de 14 años por el Werder Bremen, en el que se las arregló para llevar a su equipo a ganar dos títulos de liga. Repitió la misma hazaña con el 1. FC Kaiserslautern en la temporada 1997-98. Sin embargo, su mayor logro es sin duda la campaña ganadora del Campeonato Europeo 2004 con Grecia en un torneo que les vio vencer a Francia, la República Checa y Portugal.

  4/31 DIAPOSITIVAS © Bernd Lauter/Bongarts/Getty Images

  Udo Lattek (Alemania, 1935 - 2015)

  Bayern Munich 1970–1975 1983–1987, Borussia Mönchengladbach 1975–1979, Borussia Dortmund 1979–1981 2000, Barcelona 1981–1983, 1. FC Köln 1991, Schalke 04 1992–1993.
  Udo Lattek ganó 14 grandes títulos a lo largo de su carrera, la mayoría de los cuales fueron en Alemania. Ganó la Copa de Europa con el Bayern Múnich en 1974 junto con tres títulos de liga. Después de su paso por el Múnich, Lattek se fue a gestionar el Borussia Mönchengladbach, con el que ganó dos Ligas y una Copa de la UEFA.

  5/31 DIAPOSITIVAS © Danny Gohlke/Bongarts/Getty Images

  Ottmar Hitzfeld (Alemania, 1949)

  Zug 94 1983–1984, Aarau 1984–1988, Grasshoppers 1988–1991, Borussia Dortmund 1991–1997, Bayern Munich 1998–2004 2007–2008, Suiza 2008–2014.
  Ottmar Hitzfeld acumuló 18 importantes títulos durante su carrera, incluyendo títulos de liga con el Grasshopper, el Borussia Dortmund y el Bayern de Múnich. Es también uno de los pocos entrenadores que han ganado la UEFA Champions League con dos clubes diferentes. Hitzfield fue nombrado Mejor Entrenador de Club del Mundo en dos ocasiones, en 1997 y 2001.

  6/31 DIAPOSITIVAS © Ian Kington/AFP/Getty Images

  Fabio Capello (Italia, 1946)

  Milan 1991–1996 1997–1998, Real Madrid 1996–1997 2006–2007, Roma 1999–2004, Juventus 2004–2006, Inglaterra 2008–2012, Rusia 2012–2015.
  Fabio Capello ganó títulos de liga en Italia y España y es conocido en los anales del fútbol por su disciplina comprometedora. Lideró el Milan para conseguir cuatro títulos de la Serie A (incluyendo tres consecutivos) y una victoria en la UEFA Champions League. Capello también ganó la liga española en dos ocasiones con el Real Madrid durante sus dos estancias en el Santiago Bernabéu.

  7/31 DIAPOSITIVAS © CARLO BARONCINI/AFP/Getty Images

  Giovanni Trapattoni (Italia, 1939)

  Milan 1974 1975–1976, Juventus 1976–1986 1991–1994, Internazionale 1986–1991, Bayern Munich 1994–1995 1996–1998, Cagliari 1995–1996, Fiorentina 1998–2000, Italia 2000–2004, Benfica 2004–2005, Stuttgart 2005–2006, Red Bull Salzburg 2006–2008, República de Irlanda 2008–2013.
  Es el entrenador más exitoso de la historia de la Serie A, con siete trofeos Scudetto. Giovanni Trapattoni también ha ganado la Bundesliga, Primeira Liga y la Bundesliga austriaca con el Bayern de Múnich, el Benfica y el Red Bull Salzburgo, respectivamente. Entre sus logros más notables está su hazaña de llevar a la Juventus hasta tres títulos europeos (una Copa de Europa y dos Copas de la UEFA).

  8/31 DIAPOSITIVAS © MIGUEL RIOPA/AFP/Getty Images

  Carlo Ancelotti (Italia, 1959)

  Reggiana 1995–1996, Parma 1996–1998, Juventus 1999–2001, Milan 2001–2009, Chelsea 2009–2011, Paris Saint-Germain 2011–2013, Real Madrid 2013–2015.
  Es uno de los dos entrenadores que ganaorn la UEFA Champions League en tres ocasiones. Carlo Ancelotti ganó varios títulos de la Serie A y la Copa de Europa como jugador antes de comenzar su carrera como entrenador. Después de un periodo de dos años con la Juventus, Milan y Ancelotti se unieron para dar lugar a uno de los períodos más exitosos de su historia. Ancelotti llevó de Milán a un título de Serie A y dos trofeos de la UEFA Champions League. También ganó títulos de liga con el Chelsea y el París Saint-Germain, a lo que siguió la décima UEFA Champions League del Real Madrid.

  9/31 DIAPOSITIVAS © Andrew Medichini/AP Photo

  Marcello Lippi (Italia, 1948)

  Pontedera 1985–1986, Siena 1986–1987, Pistoiese 1987–1988, Carrarese 1988–1989, Cesena 1989–1991, Lucchese 1991–1992, Atalanta 1992–1993, Napoli 1993–1994, Juventus 1994–1999 2001–2004, Internazionale  1999–2000, Italia 2004–2006 2008–2010, Guangzhou Evergrande 2012–2014.
  Una personalidad muy respetada en el mundo del fútbol, Marcello Lippi ha gozado de gran éxito durante el trascurso de su carrera directiva, que se extiende a lo largo de tres décadas. Durante este tiempo, llevó a la Juventus a lograr varios títulos de liga y un trofeo de la UEFA Champions League. También planeó la victoria en la Copa Mundial de la FIFA 2006 de Italia, que se produjo después del fiasco del vergonzoso amaño de partidos, que había arrojado una sombra sobre el fútbol italiano. Más recientemente, Lippi condujo al equipo chino Guangzhou Evergrande a tres títulos de Super Liga China.

  10/31 DIAPOSITIVAS © Michael Probst/AP Photo

  Pep Guardiola (España, 1971)

  Barcelona B 2007–2008, Barcelona 2008-2012, Bayern Munich 2013-Actualidad.
  Un sucesor de Johan Cruyff en todos los sentidos de la palabra, Pep Guardiola llevó el legado del holandés a otro nivel durante su estancia en Barcelona. La dirección de Guardiola en el Barcelona vio al equipo blaugrana convertirse en uno de los mejores clubes de la historia, ya que ganó tres Ligas, dos Copas del Rey y dos títulos de la UEFA Champions League. Tras su gran éxito con el Barcelona, Guardiola se hizo cargo de las riendas del Bayern Munich, donde ha ganado dos títulos de la Bundesliga.

  11/31 DIAPOSITIVAS © SSPL/Getty Images

  Bob Paisley (Inlgaterra, 1919 - 1996)

  Liverpool 1974–1983.
  Bob Paisley es a Liverpool lo que Sir Alex Ferguson es al Manchester United. El inglés pasó toda su carrera en el club de Merseyside, ya sea como jugador, asistente o entrenador. Dirigió el equipo de Anfield a seis títulos de liga, tres Copas de la Liga y tres Copas de Europa, forjando el mayor período de éxito en la historia del Liverpool.

  12/31 DIAPOSITIVAS © STR/AFP/Getty Images

  Carlos Bianchi (Argentina, 1949)

  Reims 1985–1988, Olympique de Niza 1989–1990, Vélez Sarsfield 1993–1996, Roma 1996, Boca Juniors 1998–2001 2003–2004 2013–2014, Atlético de Madrid 2005–2006.
  Bianchi, que pasó gran parte de su carrera como jugador en Vélez Sarsfield y Reims, pasó a entrenar ambos equipos, consiguiendo varios títulos de liga. Sin embargo, sus habilidades como entrenador llegaron a primer plano con el Boca Juniors, al que llevó a cuatro títulos de liga y tres trofeos de Copa Libertadores.

  13/31 DIAPOSITIVAS © Bongarts/Getty Images

  Johan Cruyff (Holanda, 1947)

  Ajax 1985–1988, Barcelona 1988–1996, Cataluña 2009–2013.
  Después de una carrera verdaderamente ilustre como jugador, Cruyff entreno al Ajax y el Barcelona, ganando títulos de liga con ambos equipos. Es más conocido por dar al Barcelona la llamada filosofía del tiki-taka (caracterizada por pases cortos y posesión dominante) y la creación de un modelo que sería seguido por equipos de todo el mundo. Cruyff ganó títulos de Liga consecutivos con el Barcelona y lo llevó a su primer título de Copa de Europa.

  14/31 DIAPOSITIVAS © CHRISTOPHE SIMON/AFP/Getty Images

  Guus Hiddink (Holanda, 1946)

  PSV Eindhoven 1987–1990, 2002–2006, Fenerbahçe 1990–1991, Valencia 1991–1994, Holanda 1994–1998 2014–2015, Real Madrid 1998–1999, Real Betis 2000, Corea del Sur 2001–2002, Australia 2005–2006, Rusia 2006–2010, Chelsea 2009, Turquia 2010–2011, Anzhi Makhachkala 2012–2013.
  Un maestro de la táctica con ojo para el detalle, Guus Hiddink dirigió más de 10 equipos en el transcurso de su carrera, ganándose el respeto y la admiración de todo el mundo. Es más conocido por haber ganado el triplete europeo con el PSV Eindhoven a finales de los ochenta.

  15/31 DIAPOSITIVAS © Anton Denisov/Epsilon/Getty Images

  Valeri Lobanovskiy (Ucrania Soviética, 1939 - 2002)

  Dnipro Dnipropetrovsk 1969–1973, Dynamo Kyiv 1973–1982 1984–1990 1997–2002, URSS 1975–1976 1982–1983 1986–1990, EAU 1990–1993,  Ucrania 2000–2001.
  Lobanovskiy, sin ayuda de nadie, convirtió al Dynamo Kyiv en una potencia durante sus tres temporadas con el club de la antigua Unión Soviética, con el que logró 13 títulos nacionales de Liga y nueve competiciones de copa nacionales. También tiene la distinción de ser el primer entrenador en dirigir un equipo de la Unión Soviética hacia un gran trofeo europeo, ya que su equipo Kyiz ganó la Recopa de Europa de 1975.

  16/31 DIAPOSITIVAS © David Cannon/Allsport

  Rinus Michels (Holanda, 1928 - 2005)

  JOS 1960–1964, AFC 1964–1965, Ajax 1965–1971 1975–1976, Barcelona 1971–1975 1976–1978, Holanda 1974 1984–1985 1986–1988 1990–1992, Los Angeles Aztecs 1979–1980, 1. FC Köln 1980–1983, Bayer Leverkusen 1988–1989
  A Rinus Michels se atribuye la creación del famoso estilo de juego Fútbol Total durante la década de 1970. Un entrenador revolucionario, obtuvo éxito en clubes y a nivel internacional, ganó trofeos con el Ajax (cuatro títulos de la Eredivisie), Barcelona (uno de Liga) y Holanda (Eurocopa 1988).

  17/31 DIAPOSITIVAS © Laurence Griffiths/Getty Images

  Jose Mourinho (Portugal, 1963)

  Benfica 2000, Uniao de Leiria 2001–2002, Porto 2002–2004, Chelsea 2004–2007 2013–2015, Internazionale 2008–2010, Real Madrid 2010–2013.
  El autoproclamado 'Special One' es considerado uno de los mayores entrenadores y estrategas de todos los tiempos y sus registros son un testimonio de esa premisa. Mourinho ha ganado títulos de liga en Portugual, Italia, Inglaterra y España. Es también uno de los pocos entrenadores que ganaron la UEFA Champions League con dos clubes diferentes (Internazionale y Oporto).

  18/31 DIAPOSITIVAS © Filip Horvat,File/AP Photo

  Tomislav Ivic (Reino de Yugoslavia, 1933 - 2011)

  RNK Split 1967–1968, Šibenik 1972–1973, Yugoslavia 1973–1974, Hajduk Split 1973–1976 1978–1980 1986–1987 1997, Ajax 1976–1978, Anderlecht 1980–1983, Galatasaray 1983–1984, Dinamo Zagreb 1984–1985, Avellino 1985–1986, Panathinaikos 1986, Porto 1987–1988 1993–1994, Paris Saint-Germain 1988–1990, Atlético de Madrid 1990–1991, Marseille 1991–1992 2001, Benfica 1992–1993, Fenerbahçe 1995, Emiratos Árabes Unidos 1995–1996, Al Wasl 1996, Persepolis 1997–1998, Irán 1997–1998, Standard Liège 1998–1999 2000, Al-Ittihad 2003–2004.
  La larga carrera de Tomislav Ivic es una prueba de su clase y habilidad. Ivic no solo entrenó alrededor de 20 equipos en su carrera, sino que llevó a muchos de ellos a ganar títulos de liga y de copa. Logró títulos en Yugoslavia, Holanda, Bélgica, Grecia, Portugal y Francia.

  19/31 DIAPOSITIVAS © SERGEI SUPINSKY/AFP/Getty Images

  Mircea Lucescu (Rumanía, 1945)

  Corvinul Hunedoara 1979–1980, Rumanía 1981–1986, Dinamo București 1985–1990, Pisa 1990–1991, Brescia 1991–1996, Reggiana 1996–1997, Rapid București 1997–1998 1999–2000, Galatasaray 2000–2002, Beşiktaş 2002–2004, Shakhtar Donetsk 2004–present
  Mircea Lucescu tuvo mucho éxito como jugador con el Dinamo Bucureşti y pasó a dirigirlo hasta el título de Liga también como entrenador. Sin embargo, su mayor logro fue durante su estancia con el equipo ucraniano Shakhtar Donetsk, con quien Lucescu ganó ocho títulos de liga y la Copa de la UEFA.

  20/31 DIAPOSITIVAS © Keystone/Hulton Archive/Getty Images

  Bela Guttmann (Austria-Hungría, 1899 - 1981)

  SC Hakoah Wien 1933–1935, Enschede 1935–1937, Hakoah Wien 1937–1938, Újpest 1938–1939 1947, Vasas 1945, Ciocanul Bucharest 1946, Kispest 1947–1948, Padova 1949–1950, Triestina 1950–1951, Quilmes 1953, APOEL 1953, Milan 1953–1955, Vicenza 1955–1956, Honvéd 1956–1957, São Paulo 1957–1958, Porto 1958–1959 1973, Benfica 1959–1962 1965–1966, Peñarol 1962, Austria 1964, Servette 1966–1967, Panathinaikos 1967, Austria Wien 1973.
  Bela Guttmann dirigió más de 20 equipos durante su carrera, logrando ganar títulos en Hungría, Brasil y Portugal. Es más conocido por su etapa en el Benfica, llevándolo a títulos consecutivos de la Copa Europea. Otra historia que se suma al legado de Guttmann implica la maldición que puso sobre el Benfica después de haberle sido negado un aumento de sueldo, a pesar de ganar dos Copas de Europa consecutivas. Maldijo al Benfica diciendo que no iban a ganar un título europeo en "cien años" y, desde entonces, el equipo portugués perdió ocho finales europeas.

  21/31 DIAPOSITIVAS © ANL/Rex Shutterstock

  Brian Clough (Inglaterra, 1935 - 2004)

  Hartlepools United 1965–1967, Derby County 1967–1973, Brighton & Hove Albion 1973–1974,   Leeds United 1974, Nottingham Forest 1975–1993.
  Descarado, muy confiado y abierto, Brian Clough es considerado como el mejor entrenador que tuvo la selección de Inglaterra en su historia. Junto con Peter Taylor, Clough organizó el ascenso milagroso de Derby County desde Segunda División para convertirse en el campeón de la Primera División. Aunque su reputación sufrió por su catastrófico paso por el Leeds United (inmortalizado y novelado en la novela y película The Damned United) se levantó como el ave fénix de las cenizas para liderar al Nottingham Forest a un título de Primera División y dos de Copas de Europa consecutivas.

  22/31 DIAPOSITIVAS © Nick Potts/PA Wire/Press Association

  Sir Alex Ferguson (Escocia, 1941)

  East Stirlingshire 1974, St. Mirren 1974–1978, Aberdeen 1978–1986, Escocia 1985–1986, Manchester United 1986–2013.
  Considerado por muchos como el mejor entrenador de todos los tiempos, Sir Alex Ferguson tomó un languidecido Manchester United y lo hizo el club más exitoso en la historia del fútbol inglés. Ferguson ganó 13 Premier League, cinco FA Cup, dos UEFA Champions League y un título Mundial de Clubes en sus 27 años en el club.

  23/31 DIAPOSITIVAS © SSPL/Getty Images

  Bill Shankly (Escocia, 1912 - 1981)

  Carlisle United 1949–1951, Grimsby Town 1951–1954, Workington 1954–1955, Huddersfield Town 1956–1959, Liverpool 1959–1974.
  El predecesor de Bob Paisley en el Liverpool, la estancia de Bill Shankly en el club de Merseyside dejó una marca imborrable en el club y sus seguidores. Shankly llevó al Liverpool de la segunda división a la primera división, ganando tres títulos de Liga, dos Copas de Inglaterra y una Copa de la UEFA con el club.

  24/31 DIAPOSITIVAS © VI Images via Getty Images

  Jock Stein (Escocia, 1922 - 1985)  

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Diapositiva 1 de 31

Pantalla completa

1/31 DIAPOSITIVAS © Shaun Botterill/Getty Images; Christian Hofer/Getty Images; Philippe Desmazes/AFP/Getty Images

Es difícil subestimar la importancia de los entrenadores en los equipos de fútbol. A lo largo de la historia, ha habido entrenadores que lograron dirigir un grupo de jugadores normales y convertirlo en líder mundial. Aunque hay un montón de buenos entrenadores, ¿cuáles son los que se ganaron el derecho a ser llamados los mejores? Haz clic para echar un vistazo.