L'equip de Guardiola es retroba amb la victòria a la Premier però continua molt allunyat del Liverpool
Agüero disputa una pilota durant el partit | EFE
per Redacció
El Manchester City tanca el 2019 amb una victòria a casa davant del Sheffield United (2-0), però el Liverpool no afluixa i el lideratge continua molt lluny dels de Pep Guardiola. A més, la primera part dels citizens ha estat més aviat fluixa i les sensacions de l'equip no convencen l'afició. Els dos gols del partit han arribat a la segona meitat, obra de Sergio Agüero i de Kevin De Bruyne. La Premier League sembla que comença a ser una autèntica utopia per l'equip de Manchester. Els de Guadiola són tercers, a un punt del Leicester i a 14 del Liverpool, que compta amb un partit menys.
Des de l'inici del partit el City ha tingut el control de la pilota. Han tocat, han seguit tocant i han tocat encara més per no aconseguir res de res. De fet, les accions de perill arribaven més aviat per part del Sheffield. Lys Mousset, davanter francès dels visitants, ha estat un autèntic mal de cap per la defensa local i cada pilota que tocava suposava perill. És més, a la mitja hora de partit el
mateix Mousset ha estat capaç de superar Claudio Bravo però el gol no
ha pogut pujar al marcador perquè el VAR ha dictaminat fora de joc.
En la represa, les ordres de Guardiola han millorat molt el joc local. El City ha continuat dominant la pilota però ho han combinat amb passades verticals que portaven molta més intenció que a la primera part. La qualitat dels citizens els ha permès trobar el camí del gol als 15 minuts de la segona meitat, quan Agüero ha
estat capaç de perforar la porteria del Sheffield. L'acció ha estat
molt polèmica perquè una passada entre jugadors visitants ha tocat les
cames de l'àrbitre i això ha permès que el City pogués recuperar per
acabar marcant. El segon gol però, no ha admès cap discussió. De
Bruyne ha culminat una gran acció individual on la seva velocitat ha
deixat tothom perplex fins que ha entrat a l'àrea rival i ha definit amb
molta classe. Tot i els dos gols, el Sheffield no s'ha rendit en cap moment. Mousset ha continuat lluitant i intentant-ho com un corcó i Billy Sharp ha estat a punt de marcar als últims minuts del partit per maquillar el resultat.
Més que un club: els precedents que lliguen el Barça i la política
L'acció del Tsunami de demà és una de les moltes en què la
història del club s'ha barrejat amb la situació política que vivia el
país
Clàssic al Camp Nou el 1975, 'la nit de les senyeres'. Fotografia: FC Barcelona. Autor: Horacio Seguí
Demà Barcelona centrarà l’atenció mediàtica mundial amb motiu del partit de futbol Barça-Madrid. El Tsunami Democràticho ha aprofitat per a fer una crida a encerclar el Camp Nou
quatre hores abans del partit. El moviment explica que ha convocat la
concentració perquè cap dels dos equips no ha volgut participar en una
acció en favor del diàleg, que fes lluir el lema ‘Spain, sit and talk’ a
la graderia. Segons el Tsunami, hi ha 25.000 persones inscrites per a participar en la protesta.
La convocatòria ha causat pànic a Madrid, on els
mitjans han parlat d’amenaça i xantatge. Part de l’opinió publicada,
aquí i allà, també ha clamat al cel pel fet que es barregi futbol i
política. Tanmateix, la història del Futbol Club Barcelona té nombrosos precedents de protestes en què esport i reivindicació han anat de bracet.
L’historiador i escriptor Ramon Usall, autor de Futbolítica: història de clubs políticament singulars, explica que Joan Gamper,
ja el 1908, quan agafa les regnes del club que havia fundat, fonamentà
l’estratègia de l’entitat en el lligam entre els pilars esportius i el
catalanisme: ‘Ja hi ha un compromís inicial del Barça com a club català
que vol representar aquesta catalanitat en l’esport.’
Poc després, a la segona dècada del segle XX, el club incorpora la
senyera i la creu de Sant Jordi a l’escut i comença a redactar les actes
en català (llengua que més endavant esdevingué l’oficial de l’entitat).
El 1918 s’implica en la campanya per l’autonomia i l’any següent, l’11
de setembre, fa una ofrena al monument de Rafael Casanova, que es repetirà cada any. Per acabar-ho d’adobar, el nom que es posa al quart equip del Barça és Separatistes.
El 1920 decreta dos dies de dol oficial per la mort de Terence MacSwiney, batlle de Cork i militant del Sinn Féin,
després de quaranta-quatre dies de vaga de fam. ‘És una declaració
d’intencions claríssima en suport de la independència d’Irlanda’,
subratlla. Són exemples del vincle amb la política reforçat per la
directiva.
Però Usall destaca que en la història política del club hi té molt de
pes l’espontaneïtat. El 1924, en un derbi entre el Barça i l’Espanyol,
s’origina una batalla campal entre seguidors, en un episodi conegut com
‘el derbi de la xavalla’, perquè la gent va començar a llançar monedes
al terreny de joc i el partit es va suspendre. ‘Aquell dia les
autoritats defineixen el Barça com “un niu de separatistes”. L’Espanyol
potser és un club que té el favor del rei i en canvi el Barça emergeix
com el club que representa un republicanisme catalanista.’
I el juny del 1925 hi ha un dels fets més polèmics de la història del Barça: durant la dictadura de Primo de Rivera, el camp de lesCorts
fou clausurat tres mesos. El motiu fou la xiulada contra la ‘Marxa
reial’, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català.
L’himne l’havia interpretat, d’improvís, una banda de la marina
britànica, que era atracada al port. El contrast amb els aplaudiments al
‘God Save the King’, l’himne britànic, va enfurismar les autoritats.
Gamper va presentar la dimissió i va haver d’exiliar-se. Encara cal
recordar que un altre president, Josep Sunyol, fou afusellat per les tropes franquistes el 1936.
Guàrdia Civil a les portes del camp de les Corts el 1925.
L’època de la república espanyola
El 1930 continuen els episodis amb càrrega política. La directiva
demana una amnistia per als presoners polítics i socials i agraeix
l’indult dels militants que havien participat en el complot del Garraf, un atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII. Ja instaurada la república espanyola i arran de l’estatut de Núria, quan l’equip juga fora de Catalunya es troba ‘una hostilitat molt manifesta’ arreu pel fet de ser considerat catalanista.
I abans de la guerra, el 1935, la directiva deixa un seient buit al
banquet en què se celebrava el títol del campionat de Catalunya. És un
gest de record per Enric Pérez, cap dels Mossos
d’Esquadra empresonat arran dels Fets d’Octubre del 34. Quan és a
Madrid, els directius fins i tot li fan una visita, juntament amb el
president Companys, aprofitant una reunió de la Federació Espanyola.
De la dictadura a la recuperació de les institucions
El 1951, durant la vaga de tramvies per l’augment
del preu del bitllet a Barcelona, la gent protestava fent els trajectes a
peu. L’historiador explica que un dels col·lectius que va donar força a
la protesta fou el conjunt de seguidors blau-grana, que van dir que
anirien a l’estadi de les Corts caminant, tot escenificant una protesta
que, fet i fet, era contra el règim franquista.
Tanmateix, l’episodi que Usall veu més semblant a la convocatòria del Tsunami Democràtic és el clàssic al Camp Nou del 28 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort de Franco.
‘La senyera encara no s’havia legalitzat, però l’afició fa entrar al
Camp Nou, com si fos ara aquest “Spain, sit and talk”, un munt de
senyeres. És el primer gran partit en què les senyeres tornen en massa
al camp després de la dictadura franquista.’
Subratlla que fou una acció organitzada d’amagat, amb els mitjans de
l’època, sense aplicacions ni xarxes socials digitals: ‘Centenars de
persones entrant amb senyeres i desplegant-les en un moment especialment
sensible per a la història del país perquè Franco acabava de morir.’ Un
esdeveniment que Pep Rieraexplica amb detall.
Fotografia de Mundo Deportivo l’endemà del partit.
I, dos anys després, el 30 d’octubre de 1977, tot aprofitant el
partit contra Las Palmas, el club va fer un homenatge al president Tarradellas,
que havia tornat de l’exili una setmana abans. L’estadi el rebé amb
milers de senyeres a les grades i una de gegant a la gespa. A més, la
Coral Sant Jordi i la Cobla d’Oriol Martorell van interpretar ‘Els
segadors’. Una acció inequívoca del club en favor de la recuperació de
les institucions.
Més que un club
La història del club no ha estat mai aliena a la situació política de cada moment. El juny del 1981 la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va
celebrar el seu naixement amb un acte multitudinari al Camp Nou. El
camp del Barça servia d’escenari d’un dels principals actes de
reivindicació catalanista que es recorden. Anys després, quan era
entrenador del primer equip, Bobby Robson digué que el FC Barcelona era l’exèrcit desarmat de Catalunya, evocant les paraules de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.
La reivindicació política al camp no sempre ha tingut a veure amb el
catalanisme estrictament. Al Barça-Madrid del 2002, dos militants d’Endavant
van emmanillar-se de bon començament a les porteries amb samarretes que
duien el lema ‘Aturem l’Europa del capital’. El partit es va suspendre
durant deu minuts. I cap al final del matx, militants de l’esquerra
independentista basca van tornar a saltar amb una ikurriña i una pancarta en favor dels presoners bascs.
Quan arribà Joan Laporta, la directiva intensificà
el compromís catalanista, alhora que l’independentisme guanyava espai al
carrer i a les institucions. Al clàssic del 2004 aparegué per primera
vegada a la grada la famosa pancarta de la JNC ‘Catalonia is not Spain’, i les estelades hi van esdevenir de mica en mica més habituals.
També fou en el mandat de Laporta que s’afegí la senyera al coll de la samarreta; i que agafaren volada les xiulades
a l’himne espanyol i a la monarquia amb motiu de les finals de la Copa
del Rei –per bé que Usall puntualitza que de xiulades ja se’n sentien
als noranta. Novament, eren accions organitzades al marge del club.
Durant la presidència de Sandro Rosell, l’equip va lluir la senyera de cap a cap de la samarreta i el 2013 la directiva va permetre que un tram de la Via Catalana passés per dins l’estadi. I encara, mesos abans, es féu al Camp Nou el Concert per la Llibertat,
organitzat per Òmnium juntament amb entitats com ara l’Assemblea
Nacional Catalana i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.
El 2015 s’hi féu la Nit de les estelades, en un partit de la Lliga de Campions contra el BATE de Baríssau. Els seguidors van fer una exhibició d’estelades multitudinària i espectacular en protesta per la sanció de la UEFA al club, arran de la presència d’estelades a la final de Berlín, pocs mesos abans, i també pels càntics en favor de la independència. Una decisió contra la qual el club es revoltà. D’ençà de llavors, cada vegada que es fa onejar el logotip de la UEFA al mig del camp i se’n sent l’himne hi ha una xiulada..
Encara sobre els càntics, els seguidors han instaurat el crit
d’independència al minut 17.14, que de dos anys ençà va seguit d’un
segon crit en favor de la llibertat dels presos polítics. Cal recordar
que el Primer d’Octubre el club va sospesar de suspendre el partit de
lliga que jugava al Camp Nou, però finalment va decidir de disputar-lo a
porta tancada. El darrer episodi amb significat polític ha estat la retirada –a l’octubre– de les distincions honorífiques a Franco que es mantenien d’ençà dels anys setanta.
A tots aquests fets, caldria afegir-hi les opinions polítiques que
nombrosos jugadors han expressat en el curs de la història del club.
Poden servir d’exemples recents les idees d’Oleguer Presas, el compromís de Pep Guardiola i les crítiques de Hristo Stoitxkov per la violència policíaca del Primer d’Octubre.
‘Queda claríssim que el Barça s’ha convertit, pràcticament des dels
inicis, en un fet social indestriable de la crònica de Catalunya’, diu
Usall, bo i repassant els episodis esmentats, especialment els del 1925,
1951 i 1975. Els enllaça amb l’acció del Tsunami, ‘una protesta que
entronca de manera perfecta amb la història d’aquest club, que ha estat
rebel en moltes circumstàncies del darrer segle’. També ho lliga amb la
idea d’exèrcit desarmat exposada per Vázquez Montalbán.
La por de Madrid
Per què ha estat rebuda amb tanta virulència l’acció a l’estat
espanyol i especialment a la capital? L’historiador recorda que
qualsevol clàssic és un partit de transcendència política ‘tremenda’. I
torna a citar Montalbán per a resumir el significat històric d’un
Barça-Madrid:
«Quan el Barcelona guanyava un partit de futbol al Reial Madrid,
considerat l’equip del govern, Catalunya es rescabalava una mica de
totes les guerres civils que ha perdut des del segle XVII. I quan el
Barcelona perdia contra el Reial Madrid, Catalunya ratificava la seva
condició metafísica de poble perdedor, de poble desgraciat sotmès al jou
tirànic de les ordes centralistes.»
D’una altra banda, desmunta la cantarella que no es pot barrejar
futbol i política. De fet, diu, s’ha de desconfiar dels qui defensen
aquesta idea perquè acostumen a ser els qui més ho barregen: ‘Que qui ho
digui sigui aquest periodisme de bufanda, lluint l’escut d’un club que
duu una corona borbònica, a mi em sembla un exercici de cinisme.’
Per ell és millor i més honest assumir amb normalitat el vincle
indestriable entre política i futbol: ‘Parlem d’un acte de naturalesa
social, de clubs que s’han constituït per a representar una ciutat, un
barri, una comunitat religiosa, una parròquia… Això són fets polítics.
Pretendre defensar i promoure una ciutat arreu és un acte de naturalesa
política. Una altra cosa és la política partidista’, matisa.
Usall creu que el partit, que d’entrada s’havia de fer el 26
d’octubre, no es va ajornar pas per motius de seguretat, sinó per la por
que s’utilitzés com a altaveu per a la reivindicació de l’amnistia dels
presos polítics i de la independència; en un context en què moltes
mirades convergien a Barcelona arran de les protestes contra la
sentència del Suprem. I afirma que les autoritats deuen penedir-se d’una
decisió ‘poc meditada, purament política’.
‘Ajornant-lo han obert l’oportunitat que algú que medita molt bé les
seves accions tingui temps de planificar una acció amb un impacte
internacional. Una oportunitat única en què es fan servir mètodes
contemporanis de mobilització que poden fer-la molt més multitudinària
que mai.’
Usall s’atreveix a fer pocs pronòstics sobre demà, més enllà de
desitjar una victòria blau-grana. Ara, assegura que gairebé sacrificaria
el resultat ‘en canvi que el món veiés que aquest país és un clam per
la democràcia i per la llibertat’. Això sí, no hi ha dubte que els
jugadors no són els únics que esperen amb ganes sortir al camp i gaudir.
El City de Guardiola torna al camí de la victòria contra l'Arsenal (0-3)
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Diumenge, 15 de desembre de 2019
1 minut
El Manchester City s'ha retrobat amb la victòria
davant de l'Arsenal aquest diumenge a l'Emirates Stadium de Londres
(0-3). L'equip dirigit per Pep Guardiola torna a sumar tres punts
després de la desfeta que va patir en l'últim partit de lliga contra el Manchester United.
Els citizens han tornat a mostrar una gran versió contra un
Arsenal que no ha ofert resistència en cap moment del partit exhibint un
futbol llastimós, míser i trist. Molt enrere queda aquell Arsenal
d'Henry i Bergkamp invencible que atemoria tota Europa. L'Arsenal actual
no és més que un trist fantasma d'aquell equip.
Tot i tenir molt complicada la disputa de la Premier League, ja que
han saltat al camp a 17 punts del Liverpool, el City ha sortit
a l'Emirates volent controlar el joc i dominar el tempo del partit. Des
d'un bon inici han executat la idea marcada pel seu entrenador i De
Bruyne, millor jugador del partit, ha avançat al conjunt de Manchester
al minut dos de partit.
EFE
La nul·la efectivitat i els espais que la defensa de l'Arsenal
deixava entre línies els han aprofitat els davanters del City. Sterling
al minut 15 i altre cop De Bruyne al 40 han certificat la victòria de
l'equip de Guardiola, que ha finalitzat la jornada com a tercer
classificat de la Premier a 14 punts de l'equip de Jürgen Klopp.
Amb el triomf el City tanca una setmana amb sensacions molt
positives. Dues victòries, una a la Champions i l'altre a la Premier,
oferint un bon joc, creant moltes ocasions i sent molt efectius. Dues
victòries per agafar una bona dinàmica i seguir competint a la lliga.
El Barça, atent per si Guardiola deixa el City a final de temporada
El Nacional Foto: EP
Barcelona. Diumenge, 15 de desembre de 2019
1 minut
El Barça va viure amb Pep Guardiola
la seva època més gloriosa, en què ho van guanyar tot i van jugar a un
futbol exquisit. No està sent la millor temporada de Guardiola i els
blaugrana no aixequen la Champions des del 2015, és per això que el
Barça estaria molt atent als moviments que podria fer el català, segons
ha informat el diari Express.
La clàusula secreta
El de Santpedor té contracte amb el Manchester City fins al 2021, però divendres es va conèixer que el seu contracte tenia una clàusula secreta. El rotatiu The Times va avançar que Guardiola pot deixar el club britànic si així ho desitja.
EFE
De fet, fa poc més de 10 dies, el seu pare, Valentí Guardiola, va comentar que el seu fill podria tornar al Barça. "Pot ser que sí, que torni al Barça", va dir el Valentí a la vuitena Gala de les Estrelles del Futbol Català.
Els blaugrana es van deixar dos punts després d'empatar contra la Reial Societat
i aquest diumenge el Reial Madrid té l'opció de posicionar-se líder en
solitari. La gestió d'Ernesto Valverde aquesta tercera temporada està
generant dubtes i hi ha alguns aficionats culers que ja somien amb el
retorn de Guardiola.
La clàusula secreta del contracte de Guardiola amb el City
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Divendres, 13 de desembre de 2019
1 minut
Pep Guardiola té un contracte que l'uneix amb el Manchester City fins a l'any 2021, però tot i així el tècnic català pot abandonar l'entitat skyblue abans d'aquesta data.
Segons ha revelat aquest divendres el rotatiu The Times, el
contracte de Guardiola té una clàusula d'escapament que permet que el de
Santpedor pugui deixar el club si així ho desitja. Perquè l'entrenador
es pugui acollir a la clàusula cal, però, que succeeixin una sèrie de
condicions que no han transcendit.
EFE
Cal recordar que Guardiola mai ha dirigit un equip més de quatre anys
consecutius, xifra que superarà la temporada vinent si segueix al City.
Aquest curs no està sent senzill per a ell i la seva plantilla, i és
que els de l'Etihad són tercers a la Premier League, a 14 punts del
Liverpool, el líder.
Tot i així, el passat mes de novembre el tècnic va deixar clar que la seva intenció és seguir dirigint l'equip.
"Si el club vol, la temporada que ve vull continuar aquí", va dir.
Mentrestant, la premsa britànica ja comença a especular sobre qui podria
rellevar l'extècnic del Barça i el Bayern a la banqueta del City. El
nom que sona amb més força, ara per ara, és el de Mauricio Pochettino.
Vuit obres per a entendre la figura de Lluís Llach
L'Arts Santa Mònica de Barcelona presenta 'Com un arbre nu', una
exposició d'homenatge al cantautor que compta amb la recreació d'una de
les seves actuacions a través de la realitat virtual
Fotografia: Jordi Play
L’Arts Santa Mònica de Barcelona presenta una mostra d’homenatge a Lluís Llach que repassa la seva trajectòria de manera innovadora. L’exposició Com un arbre nu
esdevé un viatge multisensorial a través de les cançons de l’artista,
sota una mirada musical i també personal. Els objectes que formen part
de les seves cançons, així com les tècniques audiovisuals pioneres,
cobren especial importància en aquesta experiència, que genera una
atmosfera teatral tot jugant amb el so, la llum i la posada en escena.
La mostra, que es podrà visitar fins al 26 d’abril, és comissariada pel director de cinema i guionista Lluís Danés, que ha dirigit documentaris sobre l’artista com ara Llach a París, Llach: La revolta permanent i Lluís Llach a Verges. L’exposició, coorganitzada per la Generalitat de Catalunya i el Grup Enderrock,
també ha programat activitats paral·leles, com ara la projecció de
documentaris i films sobre el cantant i també dels seus concerts més
importants. A més, es faran recitals acústics amb versions d’algunes de
les seves cançons, presentacions, visites guiades i conferències sobre
els aspectes menys coneguts de l’artista. La mostra s’ha dividit en vuit
àmbits, cadascun d’ells relacionat amb un títol del repertori de Llach,
sigui una cançó, el nom d’un àlbum o un vers.
Jo hi sóc si tu vols ser-hi
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, no tinc altra veritat, ni enganys ni cap gran misteri, si tu hi vas, també hi vaig.
El primer apartat de l’exposició està dedicat a l’obra de Llach en el
sentit estricte del terme. Els visitants poden trobar la seva
discografia completa amb SGs, EPs, LPs i CDs, amb vint-i-cinc àlbums
d’estudi, sis directes i tres bandes sonores. També s’han ressenyat les
cançons inèdites que no formen part de la seva discografia oficial.
Amor particular
Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes
Aquest apartat està dedicat al públic de l’artista, als qui l’han
acompanyat durant dècades escoltant-lo, sempre conscient de la dimensió
política dels seus concerts. Amb cinc columnes publicitàries se
simbolitzen les diferents dècades de la trajectòria de Llach i l’últim
està dedicat al públic dels concerts internacionals. També es projecten
els directes més emblemàtics i entrevistes realitzades al públic com a
protagonista. Fotografia: Jordi Play
Alè
De tants ahirs que s’esllavissen guardo regals que ni esperava petxines plenes de bells tresors, dolors que em fan mestratge.
Aquest espai és un far en què hi sona una banda sonora amb fragments
de les seves cançons més icòniques. És en aquest punt on entren en joc
els objectes, que s’il·luminen a mesura que van sonant les cançons. Un
repertori que acaba amb Laura, en homenatge a la guitarrista i amiga de Llach Laura Almerich, la seva gran companya musical durant dècades, que va morir al juny. Fotografia: Jordi Play
L’Estaca
Si estirem tots ella caurà I molt de temps no pot durar, Segur que tomba, tomba, tomba, Ben corcada deu ser ja.
‘L’avi Siset em parlava de bon matí al portal’, diu ‘L’Estaca’, que
ha esdevingut una de les cançons més importants de la història de la
música al país. La mostra recrea, en aquest espai, un portal com el de
la cançó amb una fotografia de l’avi Siset. La cançó, que s’ha cantat
arreu del món nombroses vegades com a himne contra l’opressió, té moltes
versions diferents, i se n’han seleccionat trenta. Una tria que
evidencia allò que el mateix artista sempre diu i que es fa evident en
moltes mobilitzacions i concerts: que ‘L’Estaca’ ja és del poble.
El cafè antic
Al Cafè Antic el fum s’emporta temors i angoixes nit enllà mentre amb el ritme de les converses roden les boles del billar.
Aquesta part de la mostra se centra en la influència del poeta i gran amic de Llach Miquel Martí i Pol en la seva obra, especialment en la creació de projectes com Un pont de mar blava, Germanies o Món-Porrera. Llach
i Martí i Pol van conviure, entre més, a Porrera, on hi ha el Cafè
Antic. A la mostra, aquest cafè acull els altres vuit autors a qui
l’artista ha posat música amb les seves fotografies i poemes emmarcats a
les parets: Màrius Torres, Pere Quart, Joan Fuster, Josep Maria
de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Konstandinos Kavafis, Josep Maria
Andreu i Federico García Lorca. ‘Martí i Pol
va ser molt generós amb mi, però també m’agrada dir que en general tots
els poetes van ser molt generosos amb els músics i cantants de la Nova
Cançó’, va dir el cantautor sobre la relació entre la seva obra i la poesia. Fotografia: Jordi Play
Viatge a Itaca
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.
Aquest espai, protagonitzat per una de les seves cançons més
icòniques, està dedicat als qui han ajudat l’artista en el seu
creixement personal i musical, i també en la seva dimensió política.
Algunes d’aquestes persones són la vocalista, saxofonista i trompetista Mahalia Jackson, el músic Manel Camp, la intel·lectual Maria Aurèlia Capmany, l’escriptor Josep Maria Espinàs, el militant anarquista Salvador Puig Antich o la mestra de música Montserrat Puigdemont, tieta de Carles Puigdemont.
Seguint l’al·legoria del viatge, cada maleta representa un dels seus
referents vitals i artístics, les persones que han influït en la seva
vida i obra. Fotografia: Jordi Play
Rar
Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. Campanades a morts
Aquest apartat, que duu el nom d’un àlbum, i no d’una cançó, va més
enllà de la vessant del Llach cantautor per a explorar la seva part més
multifacètica: el cantant líric, el Llach director de la passió de
Verges, el Llach escriptor, polític, vinyater, el Llach compositor
d’espectacles de teatre i dansa i de films… De fet, l’artista ha
impulsat nombrosos projectes durant la seva carrera més enllà de la
música. La novel·la Memòria d’uns ulls pintats, la seva tasca
solidària al Senegal, la fundació del celler Vall Llach o la seva
implicació en política com a diputat de Junts pel Sí en són alguns
exemples.
Com dibuix fet al vent
Com un arbre nu, com dibuix fet al vent, com un arbre nu, jo, l’ocell.
Aquest apartat, titulat amb un dels versos de la cançó Com un arbre nu,
és el principal atractiu de la mostra, perquè Lluís Llach hi és
present. Ho fa a través de la realitat virtual i la tecnologia 3D, que
aconsegueixen un efecte molt similar a veure’l actuar en carn i ossos.
Mitjançant unes ulleres de realitat virtual, els visitants s’endinsen en
una antiga biblioteca on se sent aquesta cançó interpretada per
l’artista. La sala, el piano i el mateix cantant es poden veure des de
totes les perspectives. Aquesta recreació s’ha fet amb una tecnologia
puntera a Europa, desenvolupada per l’empresa catalana Labsid.
Desenes de càmeres van escanejar el cos del cantant per posteriorment
aconseguir un acabat realista a través de l’ordinador. És la primera
vegada que es recrea la interpretació d’un músic del país amb realitat
virtual, ja que aquesta tecnologia en concret només s’havia fet servir
fins ara per a recrear Leo Messi, David Bowie o Chaka Khan.
Gabriel Jesus confirma el domini del City de Guardiola en el seu grup de Champions (1-4)
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Dimecres, 11 de desembre de 2019
1 minut
Tarda plàcida del Manchester City a l'Stadion Maksimir de Zagreb. El conjunt de Pep Guardiola ha acabat la fase de grups de la Champions League amb una nova victòria, aquesta vegada contra el Dinamo de Zagreb, amb un hat-trick del protagonista Gabriel Jesus (1-4).
El davanter brasiler del conjunt anglès, amb tres gols en només vint
minuts (34, 50, 54), ha conduït el City a la quarta victòria al grup C.
Jesus ha contrarestat el gol inicial del català Dani Olmo, que ha
transformat al minut 10, i que donava confiança als croats amb el passi
als vuitens de final. Per tancar la tarda, Phil Foden ha completat la
golejada amb un gol al minut 84 de partit.
EFE
Amb la victòria els de Guardiola confirmen el seu domini del grup,
amb quatre victòries, dos empats i cap derrota, a més d'acabar com a
primers de grup -que van assolir en l'anterior jornada-. Per contra, el
Dinamo ha passat de ser segon de grup al minut 10, formant part dels
vuitens de la Champions, a acabar quart al final i fora d'Europa. El
segon lloc, per continuar viu a la màxima competició europea, l'ha
aconseguit l'Atalanta, que ha superat per 0-3 el Xakhtar Donetsk, que
jugarà l'Europa League com a tercer classificat del grup.
16.12.2019 21:50
